ESTHER ESCOLÁN

Amb tu, no! Vull la mama!

Què hem de fer quan un nen o nena està molt emmarat o emparat i no vol anar amb ningú més? ¿És una fase normal i passatgera? ¿És millor permetre-ho o hem de forçar que es relacionin amb tothom?

L'Ariadna es mostra molt dependent de la seva mare, l'Alexandra / MANOLO GARCÍA Zoom

Els pares i mares són els primers referents d’una criatura. Hi troben la protecció, l’amor incondicional i unes primeres pautes de vida, les que marcaran els seus valors i prioritats a la vida. Passada la primera infància, els nens descobriran altres referents en el si de la família (avis, tiets, cosins) i de l’escola (mestres, companys). Però això no impedeix que s’aferrin a la figura paterna o materna uns quants anys més, acaparant-los en moments clau, no tolerant que ningú més es faci càrrec d’ells i mostrant-se gelosos o fent rebequeries quan el pare o la mare han de marxar.

Aquesta és una situació que, en paraules de la psicòloga Sílvia Guillamon, “respon a motius força importants, lícits i naturals: la supervivència”. La directora del centre L’Arbre explica: “Oblidem sovint que els nens petits no poden valdre’s encara per ells mateixos, cosa que els fa insegurs i, en conseqüència, els fa buscar les figures que tenen el rol biològic de la protecció”. Ara bé: ¿a partir de quina edat pot esdevenir un problema de debò el fet que una criatura no vulgui anar amb ningú més? Guillamon afirma que “l’angoixa de la separació és un procés adaptatiu i dependrà dels temps que necessiti cada nen”. En termes generals, no obstant, “hauria de començar a disminuir en el moment que la criatura comença a caminar i explorar el món i normalitzar-se cap als dos o tres anys, sense oblidar que fins als cinc els pares són les màximes figures de seguretat”.

MOMENTS D’INTIMITAT

La família Cañas-Dalmau és al mig d’aquest procés evolutiu de la seva filla Ariadna (a qui veiem a la foto amb la seva mare). Al principi la nena, de dos anys, “acceptava indistintament la figura materna i la paterna, però d’ençà que el seu pare va estar un any treballant a Mallorca de dilluns a divendres, hi ha determinats moments, com l’hora del bany o la d’anar a dormir, que vincula a la meva figura”, explica l’Alexandra, la seva mare. Tot i que el seu pare ja fa tres mesos que torna a conviure plenament amb la resta de la família, l’Ariadna “no vol renunciar a aquests moments més íntims amb mi”, explica l’Alexandra, que es mostra segura que “a poc a poc anirà cedint aquests espais i moments cap al seu pare, del qual està sempre molt pendent”.

Per anar desterrant aquesta mamitis que l’Ariadna demostra força sovint, l’Alexandra compta amb una figura clau, el germà gran de la nena, el Quim, de cinc anys. “El Quim és un sant, s’estima molt l’Ariadna i entén que ella és més petita, però ell també ho és i per això m’agrada quan s’enfada i reclama la seva parcel·la”, explica. La nena acostuma a posar-se físicament pel mig quan l’Alexandra està jugant o abraçant el Quim, i el que també fa bastant és que, com que ell parla molt, ella es posa al costat i comença a xerrar també per eclipsar-lo. “El Quim en aquests moments s’enfada i es posa nerviós perquè ella l’interromp i aleshores perd el fil de la conversa”, explica la mare.

Tot i així, els dos germans estan units per un vincle molt fort, cosa que va molt bé quan els seus pares han d’acudir als avis o a la cangur perquè es facin càrrec dels nens. “Per a l’Ariadna el Quim és el seu referent i, habitualment, si ell es queda a gust amb algú altre, ella també es queda encantada”, apunta l’Alexandra. “També és cert que si s’allarga molt aleshores ella ens reclama una mica, però sense drames... El problema encara és durant la nit, que aquí sí que o apareixo jo o tenim un drama”, puntualitza.

POSSIBLES REACCIONS

En els nens, la separació de la persona estimada “origina un intens desig de reunir-se amb ella i alhora un sentiment de ràbia pel seu allunyament; més tard apareix cert grau de desafecció”, explica Sílvia Guillamon. Una angoixa que, en paraules de la psicòloga, “deixa pas a un procés de dol en què l’agressió, que té el propòsit d’aconseguir la reunió, té un paper important”. Durant aquests episodis es despertaran sentiments com “l’ansietat i la còlera, així com la fatiga de veure’s privat de la figura paterna o materna davant de situacions desconegudes en què la criatura necessita tocar o aferrar-se al seu referent principal”, assenyala Guillamon.

La dependència de la seva mare, que l’Ariadna mostra de manera intermitent, també provoca que, en determinades ocasions, la nena es mostri més susceptible i ansiosa. Sol passar, per exemple, quan l’Alexandra es troba amb amics o veïns. “Quan parlo amb la gent, se m’enganxa i em demana que la pugi a coll, suposo que per estar a la mateixa alçada que la resta i sentir que forma part de la conversa”. A les reunions familiars o amb amics la situació comença a ser “més fàcil, sobretot si hi ha el Quim o altres nens, ja que l’Ariadna cada cop més s’enganxa al joc infantil”, però això no impedeix que si és un dia que està especialment cansada, “comenci a demanar coses i a reclamar-me fins que esclata a plorar o fa alguna rebequeria”, reconeix l’Alexandra.

A L’ESCOLA

On sembla que l’Ariadna sí que es troba plenament integrada és a l’escola. Actualment és el seu pare qui l’hi porta tant a ella com al Quim cada dia, i la nena es mostra encantada. La seva mare explica que aquest any el període d’adaptació ha sigut molt fàcil: “Ella ja coneixia la mestra, a qui estima molt, l’espai i els seus companys -o amics, com diu ella!-, i sí que és cert que quan arribem se’ns enganxa més tant al seu pare com a mi quan la porto jo, i li agrada que ens quedem una estoneta amb ella, però en termes generals es queda molt contenta”.

No obstant, l’ansietat per separació dels pares és un fenomen habitual durant els primers dies de curs, sobretot entre aquells infants que s’estrenen en la seva vida escolar. Així ho posa de manifest Sílvia Cifuentes, mestra de P4 i coordinadora d’educació infantil a l’Escola Jacint Verdaguer del Prat de Llobregat, que explica que “hi ha canalla que plora quan les mestres entrem en contacte amb ells, d’altres que només ho fan quan es recorden del pare i/o de la mare i d’altres que ploren per contagi”. Cifuentes afirma que, quan això passa, “es treballa tant amb l’infant com amb la família”. A l’interior de l’aula en concret “s’intenta donar-los seguretat i confiança creant un vincle i un clima afectiu, tenint en compte en tot moment el ritme evolutiu de l’infant”. “Normalment quan es comencen a sentir segurs i còmodes les situacions de plors van desapareixent”, subratlla aquesta mestra.

Moltes de les famílies d’aquests nens fan partícips de la situació les mestres de l’escola. “Sovint, a les famílies els costa poder gestionar aquestes circumstàncies, algunes perquè se senten culpables de portar-lo a l’escola i d’altres perquè es pensen que mai aconseguiran que s’adapti”, apunta Cifuentes. Són inquietuds que desapareixen amb el temps i l’acompanyament de l’equip docent. “Quan els nens refermen la relació amb les mestres, les famílies s’adonen que l’infant està bé, però és un procés que necessita el seu temps”, matisa Sílvia Cifuentes.

"Hem d'esdevenir guies dels nostres fills i permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por d’equivocar-se”

Silvia Cifuentes - mestra

Quan li preguntem sobre la influència que té en els fills un estil de criança basat en la hiperprotecció, la docent ens respon: “Són uns nens i nenes dependents de l’adult i amb poca seguretat. És una manera de ser que es reflecteix a l’escola quan tenen por de fer les coses per ells mateixos, d’una manera autònoma”, comenta Cifuentes. Això topa frontalment amb la finalitat de l’educació en si mateixa, que no és altra que “esdevenir guies dels nostres fills i permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por d’equivocar-se”.

Sigui com sigui, cal ser pacients. “L’habitual és que, a poc a poc, el nen transfereixi el seu vincle a noves persones -com és el cas dels mestres i dels companys- que també actuaran com a models per a les seves experiències”, explica Sílvia Guillamon. En aquest impàs, pares i mares hem d’ajudar els nostres fills “a comprendre la situació i a entendre que aquest dol no és per sempre, sinó que més aviat els ajudarà a tolerar la frustració que sentiran i que han de sentir”. La psicòloga també subratlla el fet que “per ser independent, primer s’ha de ser dependent”. Això vol dir que “si un nen estableix vincles segurs amb els seus referents aprendrà a relacionar-se en situacions futures d’una manera similar i podrà arribar a ser un ésser independent i més autònom que d’altres nens que hagin sentit la fragilitat del vincle”, conclou Guillamon.