XAVIER TEDÓ

Fer esport: un joc molt educatiu

Salut, diversió  i nous valors

La millor eina per combatre el sobrepès infantil és fer exercici físic. Més enllà de seguir una dieta saludable, practicar un esport implica grans beneficis perquè ajuda a mantenir una vida sana i equilibrada. I més quan les noves generacions creixen immerses en un món tecnològic que els fa ser més sedentaris, perquè passen més temps a casa jugant a la consola o xatejant amb els amics.

Carles Meilan, director de CET 10, que ofereix activitats esportives i de lleure en una quarantena d'escoles de Barcelona i Badalona des de fa gairebé vint anys, lamenta que "l'educació física en horari lectiu baixi quan el sobrepès augmenta, és un contrasentit perquè generar hàbits esportius és essencial per reduir el sedentarisme". A part dels beneficis que comporta per a la salut a l'hora de reduir factors de risc o controlar determinades malalties tant físiques (l'esmentada obesitat, l'asma, cardiopaties o diabetis) com psicològiques (depressió, ansietat o estrès), fer esport durant la infància permet a la canalla desenvolupar destreses físiques, relacionar-se amb altres nens i dotar-se d'un munt de valors, sense passar per alt el simple fet de divertir-se.

Esport com a joc

El màxim responsable de l'entitat assenyala que "fer una activitat física és fonamental perquè desenvolupa les capacitats motrius, però també les psicològiques i afectives, aporta valors com el respecte, la companyonia o la solidaritat i és un pilar per socialitzar-se". Allunyar-se de l'esperit competitiu i fonamentar la pràctica esportiva amb finalitats educatives és el camí que cal seguir perquè tot plegat no es redueixi al desig de guanyar. Aquesta és la filosofia que segueix CET 10, que considera l'esport un factor de desenvolupament humà.

"En l'àmbit escolar, no en un club esportiu que és per idiosincràsia competitiu, l'esport s'ha de plantejar com un joc, per passar-s'ho bé, per millorar les habilitats i alhora educar", assegura Meilan. A l'etapa d'infantil, moltes famílies apunten els seus fills a activitats extraescolars o a clubs esportius perquè facin algun esport. Però quina és la millor edat per començar a practicar un esport? Tot dependrà de la capacitat motriu i la coordinació de l'infant. Cada nen és un món. Meilan qüestiona l'especialització precoç: "Nosaltres fem activitats per a infantil, primària i secundària, i a les primeres edats la pràctica esportiva és més generalista i a partir dels set anys promovem una iniciació als diferents esports".

Algunes famílies hi són reticents: "Els pares demanen una especialització ja als quatre anys per la pressió de l'esport d'elit, però primer cal posar uns fonaments globals perquè, si fa només futbol, la coordinació oculomanual que dóna el bàsquet o l'handbol no la treballa, per exemple". No hi ajuda que la majoria de clubs facin cursos d'iniciació als quatre anys: "Això comporta que hàgim de fer veure a les AMPA, que són amb qui negociem les activitats, que és millor jugar un dia amb la raqueta i l'altre a passar-se una pilota de bàsquet".

Responsabilitat

El màxim responsable de l'entitat es mostra partidari de no començar a fer un esport en concret abans de primària: "Penso que és un error iniciar-s'hi amb quatre anys, d'aquesta edat fins als sis anys recomano una experimentació més global, que tastin diferents esports no és dolent perquè al final tenen més clar quin volen fer, n'hi ha que diuen que l'especialització s'ha de fer amb 12 anys, però cal buscar un equilibri". És un dels missatges que més transmet als pares, que sovint perden la paciència quan el fill els diu que aquell esport tampoc el motiva.

Meilan reitera que ha de ser el fill qui triï l'esport que vol fer. Tot i que no en tingui tot el coneixement necessari, la motivació inicial juga un paper fonamental perquè l'infant s'hi senti atret. Els pares poden suggerir algun esport, però han de tenir presents els seus gustos. També les seves mancances: "Si té dificultats motrius fer hoquei o patinatge agreujarà el problema segurament". Faci la tria que faci, l'infant ha de tenir clar que l'esport és una disciplina i que la seva absència perjudicarà la resta de companys: "L'infant ha d'assumir responsabilitats que el faran créixer, fer un esport requereix un compromís individual, amb el grup i amb l'entrenador".

Un compromís que també han d'adquirir els pares. La seva implicació passa en primer lloc per predicar amb l'exemple i, ells també, practicar algun esport, però també per assistir als partits, conèixer l'esport que practica, donar suport emocional lloant les seves virtuts o ajudar-lo a gestionar les decepcions.

"És molt important el compromís de les famílies, que assisteixin als entrenaments també, que respectin la feina de l'entrenador, que els acompanyin en la derrota". També que siguin realistes i no es marquin unes expectatives que difícilment es compliran: "De Messi només n'hi ha un i la factura que es paga per exigir un rendiment, un resultat, és molt alta". Discrepa de la recomanació d'alguns experts que s'hagi de fer un esport sol i un de col·lectiu perquè aprenguin la importància del treball en equip i l'esforç individual: "Cal donar un enfocament poliesportiu més que monoesportiu, és més important practicar diferents fonaments que no pas buscar la combinació perfecta perquè això els permetrà jugar a diferents esports més endavant".

Tampoc no comparteix els apriorismes a l'hora d'escollir una pràctica esportiva com ara que s'apunti un nen a un esport individual perquè no sap treballar en equip: "S'han d'analitzar les causes que li impedeixen adaptar-se a un esport col·lectiu, perquè sovint són els pares qui prenen aquesta decisió i primer cal provar-ho per veure si se'n surt". Meilan ho deixa clar: "No m'agrada etiquetar un nen, perquè suposant, per exemple, que sigui hiperactiu potser li convé més un esport en què faci una gran despesa física o un altre que impliqui més concentració. Fa de mal dir quina és la pràctica esportiva més adequada".

En qualsevol cas, realitzar una pràctica esportiva de manera constant durant la infància habitua i posa les bases perquè el nen, de més gran, la continuï portant a terme amb menys probabilitats que l'abandoni.