Tribuna oberta
EULÀLIA PAREDES I DOLORS RIBERA

El dilema del llamàntol

El dilema del llamàntol / XAVIER BERTRAL Zoom

Dissabte al matí, dia de compres. La peixateria plena a vessar. L’enorme varietat de peixos posats al taulell, damunt un llit de glaç, fa goig. D’entre tots, destaca un llamàntol que, encara viu, mou les potes i es belluga.

Una família: pare, mare i dues criatures d’entre 3 i 5 anys, aproximadament. Mentre el més petit es dedica a pujar i baixar dels bancs que hi ha perquè la clientela s’assegui tot esperant el seu torn, el més gran no treu els ulls del magnífic llamàntol. Finalment, allarga el braç per tocar-lo. El pare, sol·lícit, decideix facilitar-li la feina: l’agafa en braços, agafa el llamàntol i el passeja per la cara de la criatura, que gaudeix d’allò més. El nen, imitant el gest del pare, agafa el crustaci i el passeja també per la cara del seu progenitor. Finalment, els arriba el torn, fan la seva compra, que, per cert, no inclou el llamàntol, paguen i se’n van.

Hauria estat interessant preguntar a la gent que feia cua i a les dependentes com havien viscut l’escena, què en pensaven. Perquè aquí hi ha el quid de la qüestió: ¿com veiem, la totalitat d’agents educatius, és a dir, el conjunt de la societat, el tema de l’educació? O, encara més: ¿som conscients tots plegats que educar és responsabilitat de tothom? Si bé és cert que la responsabilitat primera és dels pares i la segona dels centres educatius, també ho és que hi ha unes tendències socials que ens porten a considerar unes conductes com a vàlides i a descartar-ne d’altres.

Segurament cada lector d’aquestes línies es farà un mapa propi. Des dels que us preguntareu “quin problema hi ha?”, passant pels que ho veureu com un magnífic exemple d’acompanyament dels infants en les seves descobertes, fins als que exclamareu: “Com pot ser que els hi deixin fer tot i no els diguin res?”

A hores d’ara ens atreviríem a assegurar que vivim moments difícils pel que fa al consens en aquests aspectes i en molts altres. Tot el que fa referència a l’educació dels nostres infants i adolescents resulta polèmic. I és que, no ens enganyem, educar és una tasca que ha esdevingut molt difícil. Desposseïts del sentit comú ens deixem portar per diferents emocions que no fan res més que posar soroll a una tasca que hauria de ser molt més natural i senzilla.

Els primers “no”

Els nens del llamàntol es fan grans i les coses acostumen a complicar-se. Es tornen rebels, planten cara, no accepten normes, desconeixen límits... Què ha passat? I comencen els problemes amb escoles i instituts. Perquè, esclar, allà són molts, hi ha unes normes que s’han de complir i uns límits que no es poden saltar perquè la convivència no esdevingui insuportable. I han de començar a sentir algun “no”, potser el primer de la seva vida. Estan preparats per a això? ¿Hem fet la tasca de marcar normes i límits perquè s’adonin que la llibertat no és il·limitada? Si no és així, aquella persona autora del primer “no” esdevindrà poc més que una bruixa o un bruixot disposat a arruïnar-li la vida.

Vivim en una societat hedonista, en què tots reclamem els nostres drets però refusem saber gaire cosa dels nostres deures. Cansats i estressats com arribem a casa, ens és molt més còmode consentir que educar. El problema és que després d’una infantesa consentida els nostres fills han perdut la tolerància a la frustració. Qualsevol obstacle, qualsevol persona que els contradigui, provoca que esclatin. I arriben a casa fets una fúria perquè se’ls ha castigat o se’ls ha cridat l’atenció. I és llavors quan, vés a saber per què, defensem les nostres criatures amb urpes, talment com si algú se’ls volgués cruspir de viu en viu. Emprenem el camí cap al centre educatiu i, sense contemplacions, aboquem tota la nostra ràbia contra qui hauria de ser el nostre aliat en l’educació dels nostres fills: qüestionem, acusem, a vegades fins i tot faltem al respecte. Tot això abans de preguntar, de voler saber, de contrastar fets.

Per què aquestes reaccions tan viscerals? Ens sentim culpables? ¿Tenim por perquè veiem que la situació se’ns escapa de les mans? ¿Potser els hem consentit massa i ara se’ns gira en contra? Això sí, és possible que després arribem a casa i li caigui a la criatura tota la nostra fúria al damunt. I el panorama de crits i soroll esdevingui insuportable. En definitiva, vivim de bronca en bronca, segurament pagant tribut per tots aquells “no” que no vam dir a temps. Potser ens caldria, a tots plegats, controlar una mica les emocions, deixar-les reposar i, sobretot, saber-les comunicar.

L’educació no pot ser un camp de batalla; els fills no ens han de ser una càrrega, ni hem de sentir que ens hipotequen la vida perquè ja no podem anar a la nostra. Demanen temps, esclar. El temps és el bé més preuat, el millor regal per fer: per escoltar-los, per amanyagar-los, per posar-los límits sense crits, per ensenyar-los hàbits, per jugar amb ells, per acompanyar-los en les seves descobertes, per gaudir… Temps, en definitiva, per fer-los persones socials i sociables. Si vivim tot aquest temps com una resta, si educar ens resulta una tasca feixuga, és que alguna cosa està fallant.

Poca broma, doncs, amb el dilema del llamàntol: és molt més seriós del que podria semblar.