TRINITAT GILBERT

El desig de ser pares ho pot tot

Setze mil criatures i joves de Catalunya han estat adoptats. Els últims anys realitats com la crisi han fet reduir en un 38% el nombre de sol·licituds d'adopcions. En canvi, calen, més que mai, famílies d'acollida per a grups de germans o infants amb discapacitat Malgrat la crisi, Catalunya és capdavantera en adopcions

El desig de ser pares ho pot tot / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Catalunya encara és capdavantera en adopcions internacionals i se situa com el segon país del món en relació amb el nombre d'habitants (el primer és els Estats Units) en adopcions constituïdes, segons afirma Núria Canal, directora de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA). Ara bé, és cert que des del 2010 el nombre de sol·licituds d'adopcions internacionals ha disminuït en un 38%. L'any 2005, l'ICAA recollia 1.200 sol·licituds d'adopcions internacionals, mentre que el 2012 en van ser 650. Per contra, la xifra d'assignacions finals, és a dir, les criatures que finalment arriben a les noves famílies, no ha canviat gaire, és d'un 12%, perquè ara, per fi, es completa un procés que s'havia iniciat molts anys enrere.

Els motius de la disminució de sol·licituds és complex. Per començar, molts països d'origen estan fent canvis legislatius per millorar la protecció a la infància del seu país, de manera que cada cop és menys necessari per a alguns països una mesura de protecció extraordinària com l'adopció internacional. Per continuar, els països de procedència habituals han establert més requisits a les famílies interessades en l'adopció. També són països que arrosseguen mancances administratives, per tant les llistes d'espera s'allarguen i els processos d'adopció també. I, finalment, la crisi econòmica també se situa com un impediment per a algunes famílies, perquè una adopció internacional pot tenir un cost entre 10.000 i 30.000 €, depenent del país.

Des del juliol del 2011, l'ICAA té suspès transitòriament el procés de formació i valoració de noves famílies per processos d'adopció a Catalunya, perquè l'ICAA espera que les llistes d'espera millorin, i per això "és preferible esperar-se que haver de sotmetre les famílies dues vegades al procés", explica Núria Canal. El cas és que el certificat d'idoneïtat per poder adoptar té una vigència de tres anys. Si durant els tres anys no s'ha començat el procés d'adopció, les famílies haurien de tornar a ser estudiades, per això l'ICAA ha optat per suspendre'l transitòriament, perquè, quan es reprengui, l'adopció sigui efectiva durant els tres anys següents. Ara bé, és evident que com més restrictiu sigui el perfil que demana la família, més anys poden passar per rebre una assignació a Catalunya. "Hi ha sol·licituds que poden tenir fins a set anys d'espera", comenta Canal.

Acolliment en auge

Pel que fa a l'acolliment en família aliena, que és una altra mesura de protecció sobre el menor desemparat, la directora de l'ICAA, Núria Canal, explica que el perfil actual és el de grups de germans, criatures grans (a partir de 7 anys) i infants amb necessitats especials. "Són nens i nenes amb moltes vivències, que necessiten afectivitat i suport per poder créixer i desenvolupar-se; una família és el nucli on poden aconseguir-ho", assegura.

El Toni i la Rosa van optar per l'acolliment. Tots dos treballaven en un centre d'acollida com a educadors socials i coneixien de primera mà el que representa per a una criatura i un jove ser en un centre d'acollida. "Estan ben tractats, però no tenen el referent d'una família o d'un adult que sempre estigui amb ells, perquè quan els treballadors acabem el torn, marxem; els caps de setmana o durant les vacances tampoc no hi som".

El 2010, amb la nova llei dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, la parella es va acollir al nou reglament de les Unitats de Convivència d'Acció Educativa (UCAE), per convertir-se en família professional acollidora. El mateix 2010, van acollir tres germans, i el 2011, una nena amb una discapacitat. Ara tenen 4 fills acollits, que fan P-4, P-5, 3r i 4t, i sis fills més biològics, que són més grans, però que són " els tetes " dels quatre que viuen a casa dels pares. "Nosaltres hem volgut fer de la nostra professió un projecte de vida per millorar la vida d'aquests infants i per això hem acollit unes criatures a qui estem donant l'oportunitat de conèixer que hi ha altres realitats més enllà de la que han viscut, perquè algun dia ells en puguin fer una de nova".

La Rosa, com a UCAE, va deixar de treballar al centre de menors per dedicar-se íntegrament a les criatures. "Professionalment sóc una UCAE, però a casa sóc una mare, m'oblido de la professió, perquè estem fent créixer quatre criatures que ens tracten com a pare i com a mare, amb qui compartim totes les hores". El Toni continua treballant en un centre d'acollida, i alhora intenta difondre la figura a la qual estan acollits perquè els professionals de la branca socioeducativa també ho coneguin i s'hi interessin. "Creiem que hi ha moltes famílies que tenen fills, però que desconeixen l'acolliment", diu el Toni. És més, fan pensar a altres pares el que és acollir una criatura. "Imagineu-vos que haguéssiu tingut un problema i que els vostres fills fossin en un centre de menors, no voldríeu que anessin amb una família en comptes d'un centre?"

Amb l'acollida, el concepte de paternitat o de maternitat no té res a veure amb la propietat o amb què els fills siguin biològics. Alguns dels infants acollits, depenent de la seva situació, han d'anar a veure els pares biològics a un espai de visites. "És el que fan els nostres quatre, i quan en tornen, ens fan preguntes, que nosaltres sempre responem". Una de les filles, la de 3r, és la que més interrogants els planteja, perquè és la que va viure més experiències amb els pares biològics. "Ens pregunta què passarà quan faci els 18 anys, i nosaltres li diem que podrà decidir, marxar amb els pares o quedar-se amb nosaltres, però que sempre ens tindrà al seu costat".

També hi ha satisfaccions, com quan el dia que la mestra va preguntar al de P-4: "Per a què serveix el cor?". I ell va respondre: "Per estimar". O també quan la de P-5 fa dibuixos de la seva família actual, i els omple de cors i flors. Quan va arribar a la seva casa actual, estava tot el dia plorant per qualsevol motiu i ara, en canvi, només riu. Les grans són les que tenen la motxilla més carregada de males experiències, que estan buidant per omplir-les de nou. "Nosaltres els donem valors, educació i límits, sobretot molta seguretat".

Justament els límits és el que més costa. "El més fàcil és deixar-los fer de tot", però quan t'estimes un infant, el límit és una manera de dir-l'hi, perquè ho fas pel seu bé. "Educar és dur, però els límits són necessaris i mentre els posem els abracem, els fem petons". El resultat de posar un límit quan el nen està en un centre no és tan efectiu perquè el referent és més inestable, perquè aquella persona marxa quan se li acaba el torn, però en una casa el pare i la mare sempre són al seu costat, en els bons i els mals moments.