“Els desensenyem a ser nens”

Teresa Muñoz és escriptora, editora i mare de l’Emma, de 2 anys i 4 mesos. Viuen a Barcelona. És autora de ‘Com si fos ahir’ (Amsterdam, Ara Llibres), una pertorbadora novel·la d’intriga psicològica. A més, forma part dels autors representats per la prestigiosa agència literària de Carmen Balcells

Tenia moltes ganes de ser mare. Sempre havia sabut que ho seria, i fins i tot en un moment que no tenia parella em vaig plantejar la possibilitat de tenir un fill tota sola. No ha calgut, finalment. Tant jo com la meva parella som molt criaturers i tot ha anat molt bé en tots els aspectes, excepte en el part.

Què va passar?

Uf! Jo volia un part natural, però el nadó era molt gran i em van haver de fer una cesària. Jo tenia moltes ganes de veure-la néixer i de tenir-la als braços i encara ara hi penso sovint. No va poder ser. Em van adormir i quan em vaig despertar no tenia la nena.

Què més recordes?

Que preguntava: “Què m’esteu fent?”, perquè és una cosa molt bèstia. Però el part també va tenir una part bonica quan em van donar l’epidural.

Ah sí?

Sí, perquè entres en una mena d’estat com d’eufòria, tot et sembla fantàstic. Suposo que és com si et xutessis. Estava amb la meva parella d’un bon rotllo total. Només ens faltava un gintònic. Va ser un moment molt maco.

I ara què et preocupa?

La nena dorm molt bé, menja molt bé, és una nena happy, però té molt caràcter i no sé si s’han de pactar les coses amb algú tan petit. Per exemple, no vol menjar amb pitet perquè els pares no en fem servir, i cal que li expliqui que es pot embrutar i que hi ha taques que no marxen. Però ella diu que procurarà no tacar-se i, al final, deixem que ho provi. Suposo que això la fa ser més conscient. Mira, jo he arribat a una conclusió.

Quina?

Que tot es tracta d’una qüestió d’equilibri i que hi ha coses que es poden negociar i altres que no. Al cotxet, posem per cas, cal que vagi lligada, li agradi o no.

Parlem d’altres reaccions que has observat en l’Emma.

Quan fa una cosa que sap que no està bé pregunta: “La mama riu?”

Curiós.

Trobo que està bé intentar educar des de les emocions, i que els pares potser ens expressem poc. Els nens tenen una expressivitat salvatge i espontània, en canvi els pares contínuament minimitzen les emocions. I els nens, quan els parles, potser no acaben d’entendre bé tot el que els dius, però capten perfectament l’emoció. Hem de respectar molt les criatures.

En quin sentit ho dius?

Doncs que un fill t’ensenya coses que t’han de fer canviar. Et permet veure coses de tu de les quals no ets conscient. I pares i fills aprenem al mateix temps.

Què t’agrada fer amb l’Emma?

M’agrada que cuini amb mi, que m’ajudi. Una cosa és jugar amb coses de plàstic i una altra és tocar les coses de veritat. Li poso un tamboret, un ganivet que no talla i un tros de formatge fresc i que vagi fent. I està molt contenta. Així sent que participa de les coses que fem els pares. Molts jocs que fem amb ella consisteixen a intentar que faci el que fem. Els nens tenen una capacitat enorme per aprendre a fer de tot.

Explica’m alguna escena que t’hagi fet pensar.

L’altre dia estava a punt de banyar-la i ella feia pipí a l’orinal i, de sobte, arrenca a córrer i se’n va despullada pel passadís rient. Quina imatge tan bonica, oi? Doncs jo li vaig dir: “Emma, no!”

Devies voler anar per feina.

Però per què li he de dir que no ho faci? A vegades sembla que convertir-se en adult sigui desensenyar a ser nen. És una llàstima. Els nens tenen una manera fantàstica de fer les coses. Educar no pot ser només dir que no. La meva primera reacció va ser renyar-la, però em vaig adonar que no hi havia cap motiu per fer-ho, i llavors vaig deixar el que estava fent i vaig jugar a perseguir-la.e