Trivium

Trivium

Els pares amb Whatsapp agenda

Els pares amb Whatsapp agenda - Il·lustració Zoom

Els pares amb Whatsapp agenda - Il·lustració / Edgar Gonzàlez

Anna Bayo / Institut Trivium

17.30 h: Sortida de l’escola d’un dia qualsevol. La Maria i l’Emma arriben a casa comentant als pares la feina que els han encarregat a l’escola. “Jo tinc una fitxa de mates però l’he oblidat a la classe”, “I jo he de llegir dos capítols del llibre però no recordo bé quins són…”. La mare, el pare, desesperats davant la incògnita i la inconcreció dels deures a fer, treuen el mòbil abans de posar-se les sabatilles. “Algú sap quins capítols han de llegir els nois?” “Sisplau! Necessitem foto de la fitxa de mates!”. Ràpidament, una ràfega de missatges comença a inundar les pantalles dels telèfons donant resposta immediata a les seves demandes... Mentrestant, la Maria i l’Emma segueixen acabant el berenar, ben tranquil·les, perquè els pares dels seus companys els enviaran en una estona tot el que necessiten...


Comuniquem-nos, però bé


Vivim sota polítiques d’immediatesa, en un moment en què accedir al que no sabem és fàcil i ràpid, on són permeses les preguntes a hores intempestives, on estem acostumats als dobles tics en blau i a saber l’última hora de connexió. El WhatsApp es converteix en una de les eines més potents de comunicació entre grups de totes les edats i de tots els perfils, i això arriba també a l’escola. Fotografies dels deures fets i no fets, preguntes sobre les pàgines concretes, els títols i els capítols exactes que han de llegir els nens. Algú sap què entra a l’examen? Sabeu què ha passat a l’hora del pati? Converses d’aquest tipus es donen cada tarda en els ja famosos “grups de WhatsApp de pares”.
Aquests sorgeixen amb molt bones intencions. Poden ser una eina fantàstica de contacte i com a canal de comunicació entre els pares dels nens amb qui els nostres fills passen tantes hores a classe. Però estarem d’acord que també poden arribar a convertir-se en font de conflictes, xafarderies i en mecanismes d’excessiu control del que fan els nens i adolescents a l’escola. Sense voler-ho ens convertim en una gran xarxa de protecció que pot tenir els seus efectes contraproduents quan els nostres nens i nenes es relaxen de ser conscients de les seves feines i de l’aprenentatge de l’ús de l’agenda, amb un pensament tan simple com: “No passa res si ho oblido, els pares ho preguntaran a algú…”.

El perill no és l’eina, sinó l’ús que en fem
Podem utilitzar l’eina de forma constructiva i positiva. Fem servir el sentit comú i recordem els propòsits que ens porten a crear aquests canals de comunicació.
Quants de nosaltres ens sentim identificats amb la història del principi? Quants hem viscut situacions similars? Què aconseguim sent “agendes” o “ajudants particulars”?

- Nens que no assumeixen les responsabilitats que els pertoquen per l’edat.
- Nens amb por d’actuar sense supervisió i aprovació.
- Nens que centren el pensament en “altres coses” perquè “els pares ja em trauran les castanyes del foc”.
- Nens que sempre esperen instruccions per començar a actuar, disminuint la seva capacitat proactiva.
Sovint ens sentim mals pares i mares si no ajudem els fills a evitar les “conseqüències” de les seves equivocacions o dels seus oblits. Els nens estan aprenent, i necessiten saber com gestionar la seva frustració. No supervisar tot el que fan o no oferir-los ajuda de forma immediata i constant quan fan els deures no és un comportament irresponsable. Té a veure amb l’apoderament dels fills i el fet de transmetre’ls la seguretat que sabem que ells poden prendre decisions, poden fer les coses per si sols. No anticipar-nos ajudarà a fortificar la seva autonomia i a educar la responsabilitat.

Si ens oblidem d’apuntar un examen a l’agenda potser el suspendrem, com ha passat sempre. Si oblidem de comprar el material per fer un experiment al laboratori, l’haurem d’observar o fer amb el company. Les conseqüències, si són justes i equilibrades, ajudaran els nens a prendre consciència i responsabilitat en el futur. Intentem retornar a l’essència que “família-escola” han d’anar units i fer-se suport. Respectar els temps, tolerar els errors i utilitzar els canals de comunicació, tot i que nous i modernitzats, sense envair ni anticipar les respostes i les ajudes.


Serem capaços de “silenciar-nos”?