Som la llet

Alba Padró i Arocas

Viure per aprendre II

Segona part del relat de Marta Coromines, la primera part en aquest enllaç per si heu perdut el fil.

"...No em deixen aixecar, quan m’aixeco em porten en cadira de rodes i allà està la Marina, pobreta, tancada a la seva peixera. I així passem deu dies, ella dins la peixera, jo anant a veure-la, a donar-li el pit, a plorar quan la infermera em diu que la mataré de gana, a intentar descansar però aleshores venen les visites i volen parlar amb mi, a treure’m llet al lactari, a posar-me la bata verda a treure’m la bata, a deixar la meva nena pobreta dins la peixera i marxar cada vegada amb el cor trencat com el seu.

Se m’infecten els punts, em donen l’alta igualment i no hi ha ni una sofà o poder jeure, estic asseguda tot el dia sobre els meus punts infectats i em fa molt de mal... Em trobo tan sola, i sí que hi ha gent que em ve a veure, però la majoria no se n’adona i la venen a veure com si no passés res i diuen què maca que és. I jo no sé si sobreviurà.

A la fi arriba el dia que la deixen sortir i ni ella ni jo no ens volem separar més, dorm amb mi, està enganxada al pit hores i hores. El pit ens ajuda a recuperar el que hem perdut. Estones de calor que ens donem l'una a l’altra, l’amor que li tinc i que mai no havia pensat tan infinit.

Per sort i dins la gravetat de la seva malaltia la Marina està molt bé, només amb la medicació va tirant. No caldrà que la operem abans d’hora. A l’any li fan un cateterisme per estudiar com està realment per dins, a l’any i mig l’operen amb èxit.

Potser en uns anysl'han de tornar a operar, però sempre serà una intervenció molt més senzilla.El mésgros ja està fet.

Sense operar-la hauria morto hauria viscut amb molt poca qualitat de vida. He d’agrair a la medecina i als metges que hagin salvin la meva filla. Jo, que m’he passat la vida dient pestes dels metges.

Amb la Montse Català, un dia parlant dèiem que sembla ben bé que la Marina triés el que li calia, perquè no sortia i va haver moltes casualitats que van envoltar el seu naixement. Potser no hauria pogut aguantar un part a casa... No ho sabrem mai... No varem tenir el part desitjat ni el naixement respectat...I doncs, les coses de vegades no són com les esperàvem. I es fan més difícils. Però també són les dificultats les que ens empenyen a créixer i de vegades a canviar, a atrevir-nos amb noves coses, amb noves formes de viure i de ser.

És aquesta experiència que ens va tocar viure, junt amb un recuit del que jo ja era, que fa que orienti el meu camí professional cap al món de la maternitat.

Quan vaig conèixer la figura de la doula em va semblar fantàstic que existís una feina així, si les hagués conegut quan la Marina estava a la incubadora potser hauria viscut les coses d´una marera diferent.

Al grup de lactància (ALBA Ciutat Vella) trobo el suport que em manca al carrer, trobo altres mares i sobretot trobo l´Alba, que m’anima a quedar-me.

Fer de doula i assessora m’omple molt. Em sembla que contribueixo, ni que sigui una mica, a fer que el món pugui canviar cap a millor.

Primer em pensava que volia treballar de doula per ajudar les mares, que poguessin sentir-se recolzades i que algú els donés informació en un moment de crisi tan gran, de joia tan profunda i soledat tan immensa com és de vegades el pas cap a la maternitat.

Més tard vaig pensar que, en realitat, feia un procés curatiu, que m’estava salvant a mi mateixa, que estava fent per altres allò que m’hagués agradat trobar a temps per a mi.

Després vaig pensar que, certament, el que feia era posar veu als nens que, per ser tan petits encara no saben fer servir les paraules, fer de traductora o de netejadora de les interferències que posa la nostra societat a l'instint.

Més endavant em va semblar que m’estava salvant a mi quan era bebè, que a través dels altres nounats estava sanant aquest meu nadó interior.

La realitat és que faig això i molt més.

Avui dia tinc clar que, com diu Michel Odent “per a poder canviar el món cal canviar la manera que naixem”, i intento posar el meu granet de sorra perquè els nens neixin més feliços i respectats i les mares es facin més fortes i conscients dels seus instints, del seu poder, contribuint a la revolució de les mares de la que parla Laura Gutman.

Treballo de cara als altres, poso tot el que puc de mi per a cuidar de les famílies en el moment de canvi cap a la maternitat. I cuidant els altres aprenc a cuidar-me a mi mateixa. I cuidant els altres aconsegueixo cuidar del meu ser mare i del meu ser filla. I tot plegat m’enriqueix i em fa qüestionar-me cada dia i em fa aprendre a ser una mare més pacient i una persona més tolerant.

Aquest és un trosset de camí, que va començar molt abans i que no sé com és de llarg, ni quin és el seu destí final. Un trosset de la vida, que ve com ve i va com va, i que si volem i tenim el cor i els ulls ben oberts, podem transformar-la en allò que més desitgem"

Marta Corominas Sallés

Willian Dos Santos

Marina Corominas Dos Santos