Som la llet

Alba Padró i Arocas

No el puc operar, és el meu fill!

-

Sóc una fan de les pelis i de les series de metges des de sempre. Des de que era una mocosa m’encantava veure series d’hospitals, però mai vaig aconseguir entendre una cosa....

-

A les pelis sempre hi ha un metge boníssim que és capaç de tot, que fa meravelles i que salva la vida de tothom que cau a les seves mans. Però sempre hi ha un capítol on pronuncia aquesta frase: No el puc operar, és el meu fill! Immediatament sona una angoixant música ambiental, que reforça el dramatisme del moment, fan un primer pla de la cara de patiment del gran doctor i evidentment ell no opera, opera un col·lega....

Bé, nosaltres les assessores no som sanitaris però també les mares confien en nosaltres i busquen el nostre recolzament per poder triar el seu camí. Normalment ajudem a mares a les que no coneixem de res, dones de les que sovint no sabem ni el nom, dones de les que no sabem què pensen, com viuen i amb les que no tenim cap mena d’implicació emocional. Podem estar al seu costat, entendre i veure que pateixen, que tenen molt mal o estan perdudes, però seguidament podem marxar a casa sense massa preocupació ( a vegades, cal dir-ho, marxem amb el cor pres i amb una angunia terrible) i seguir amb la nostra vida.

Elles també marxen del grup i segueixen amb la seva vida, amb la seva lactància i havent triat un camí. Si ho fem fet bé no s’han sentit jutjades, ni obligades, ni pensen que ens han decebut.

Així que cada u a casa a seva i tothom feliç.

Però què passa quan coneixem a aquella mare a la que volem assessorar? Què passa quan sabem com és? Quan sabem què pensa? Quan sabem fins i tot el seu DNI?

Doncs la cosa és complica força. De la mateixa manera que el doctor de la peli no volia operar al seu fill per les assessores és millor no ajudar a cap mare coneguda o que sigui de la família.

I no és fàcil renunciar perquè quan ets assessora vols ajudar a tothom i vols especialment que les teves amigues gaudeixin de la seva lactància de ple, però no és bona idea per cap de les dues bandes és bona opció perquè per les dues bandes hi ha masses implicacions.

Nosaltres voldríem que gaudissin de ple de lactància, que les seves lactàncies fossin tan llargues com les nostres, que a més collitessin que portin la criatura en fulard.... En definitiva que fessin tot allò que pensem que és millor per les criatures i per elles. Però no és la nostra lactància ni la nostra criança. Nosaltres no podem mirar les coses fredament, no podem deixar de ser apassionades de voler que tot els surti fantàstic que tinguin una lactància ideal.... I sovint perdem tot allò que ens hauria de caracteritzar com assessores: no som neutrals, no deixem escollir el camí i l’acostumem a donar mastegat, insistim massa, fem servir paraules i expressions fora de lloc ( no passa res, això se soluciona en dos dies....)... En definitiva no fem bé la nostra feina.

Per altre banda, per les nostres amigues, és també complicat perquè la lactància sovint destapa moltes coses i sovint no totes bones. I elles tenen dues pors concretes: la primera és decebre’ns, la segona a fallar-nos...

Quan posem els objectius tan alts elles s’espanten i ja sabeu que a les mares si hi ha un sentiment que ens defineix és el de la culpabilitat. Les nostres amigues s’acostumen a sentir culpables perquè no estan a l’alçada de les nostres expectatives. I quan hi ha por i problemes la conseqüència immediata és el distanciament de l'amistat.

Per tant quan tingueu amigues o familiars embarassades intenteu que es posin en contacte amb alguna assessora de la vostra confiança i no amb vosaltres. És difícil fer-ho i la llengua acaba destrossada de mossegar-se-la contínuament però realment és la millor opció. Nosaltres això sí podem fer d’amigues: no jutjar, acompanyar, escoltar... I deixar per un altre assessora la feina "bruta".

Noies no és simple prendre l’opció d’apartar-se del camí dels que estimes i es fa muntanya amunt però per la salut de la relació és millor treure’s el barret d’assessora amb aquelles que estimes.