Som la llet

Alba Padró i Arocas

Estimada Najat El Hachmi

--

La Cristina, em va passar dimecres aquest article de la Najat El Hachmi. Najat, t'escric asseguda a terra del Poliesportiu de l'Estació del Nord amb la jaqueta cordada fins el nas i el cul gelat! La meva filla patina i gaudeix de la tarda i jo faig de mare treballadora que a més escriu un bloc i contesta dubtes de lactància per amor a l'art. Sempre em queixo de la falta de temps i si pogués demanar un desig i que es complís demanaria un dia de trenta hores per poder arribar a tot.

He llegit la teva columna de dimecres i tinc la sensació que no t'acabo d'entendre. A veure si sóc capaç d'explicar-me. Tinc la sensació que potser vas escriure-ho en un atac de ràbia o de mala llet, en un moment d'enuig però.... amb qui estas enfadada? Perquè dóna la sensació que ho estas, a part dels governs i les institucions, amb tots aquells que volem aconseguir parts més dignes, lactàncies més felices, criances més conscients.

És cert que les exigències entorn a les mares i la maternitat són moltes. També t'he de dir que sospito que nosaltres mateixes som les que ens autoexigim ser perfectes en tots els àmbits de la nostra vida i les passem canutes i ens hi deixem la pell i volem fer-ho tot, arribar a tot i a més fer-ho tot amb excel·lència. I aquesta actitud/sentiment que ens fa pensar que ens hem de comportar-nos i viure com superwomans no és més que una herència mal entesa d'aquell feminisme que volia assolir la igualtat amb l'altre sexe: les dones són iguals que els homes, les dones ho poden fer tot! Això sí a elles els va tocar renunciar a poder gaudir de l'experiència de ser mares, van renegar de l'alletament i la criança per ser com els homes i no veure's supeditades a res.

Jo sóc de les que va parir amb dolor, no perquè fos més barat que de fet no ho és, sinó perquè en tenia ganes. Volia gaudir del dolor! Els oxímorons no són el meu fort i si és difícil de llegir la meva frase anterior més ho és d'entendre i no, no sóc masoquista, però vaig ser JO la que va decidir com volia fer les coses i en cap cas vas ser una obligació. El que m'imposava el col·lectiu era un part medicalitzat on jo no tingués ni veu ni vot. I el mateix amb la lactància; la societat, la col·lectivitat a la que fas referència m'hauria fet abandonar l'alletament als quatres mesos per seguir amb la meva vida laboral i aparcar la meva criatura vuit hores en una llar d'infants.

Les dones posem el nostre cos i la nostra ànima en parir, alletar i tenir cura de les nostres criatures i sincerament no espero res a canvi. Nosaltres nadem contracorrent, i sí he contribuït amb el meu cos i he aportat dues futures treballadores sanes i mares potencials però no per això espero cap compensació fa temps que no espero res a canvi de tot el que dono perquè entenc que el que faig ho faig només perquè vull!

Les nostres polítiques de conciliació són més aviat ridícules per no dir inexistents i la mentalitat dels nostres governants no els permet entendre els beneficis que suposa una maternitat conciliada, però és el que hi ha i em sembla absurd pensar en l'existència d'una conspiració que intenta fer-nos tornar a casa, simplement ara hi ha dones que volem ser dones i entenem que gaudir d'aquest privilegi no hauria de suposar res i lluitem per aconseguir que les dones gaudeixin de la seva maternitat i es sentin recolzades per la col·lectivitat d'iguals.

Així que sí, sóc mare autònoma, que ha alletat, que cria i que s'hi ha deixat la pell i he exigit i exigeixo baixes maternals més prolongades i la millora en les condicions laborals de les dones que els permetin no veure's obligades a renunciar a res. Jo no em sento explotada ni obligada a fer res en termes de criança i alletament i el benefici (si se'n pot arribar a dir així) que espero de tot plegat és un benefici personal... tinc un parell de beneficis enormes que es desperten cada dia al meu costat i em diuen que m'estimen mil vegades.