Som la llet

Alba Padró i Arocas

Diari d'una mare lactant I

Primera part del relat d'aquesta mare, comença la vostra lectura estiuenca. Bones vacances!

"Sóc mare de dues nenes. La gran va néixer a finals de juny de 2006 i la petita a principis de maig de 2009. Totes dues mamen així que fem tàndem des de fa prop de dos anys.

En quedar-me embarassada de la meva primera filla, vaig començar a llegir tant com vaig poder sobre embaràs, part, criança... De seguida vaig saber que volia donar el pit. La meva mare m'havia alletat nomésdurant dues setmanes, em va explicar que no tenia prou llet, que devia ser pels nervis que passava per motius diversos i per la falta d'ajuda.

Com que em feia molta il·lusió donar el pit, no vaig voler llegir sobre el tema perquè pensava que això em faria il·lusionar més i que si finalment no podia alletar, la meva decepció encara seria més gran. Ignorant de mi! Jo no en sabia absolutament res de lactància i per això quan em preguntaven si donaria el pit la meva resposta era la típica de tantes mares desinformades o mal informades: "si puc, sí". De les poques coses que sabia és que el pit es dóna a demanda. I va ser així com en néixer la meva filla li donava el pit sempre que ella volia, i això era molt i molt sovint: cada hora, cada vint minuts... dia i nit i dotze, quinze o més vegades cada dia. Em passava tantes estones amb ella al pit, que vaig trobar hores i hores per llegir. Així va ser com en poques setmanes vaig aprendre molt sobre lactància materna i de seguida vaig tenir les coses molt clares.

La meva salvació va ser informar-me tant com vaig poder. Sabia que volia donar el pit i com ho havia de fer, independentment dels desafortunats consells i comentaris de pediatres, infermeres i demés persones que i deien la seva. Les fonts d'informació que més em varen ajudar varen ser el fòrum de crianza natural i els llibres de Carles González i quan va néixer la meva filla petita també l'Alba Padró.

Estava segura que podia donar el pit tot i que vaig passar per molts moments duríssims en que tot ho veia negre i em sentia molt malament, superada per tant absorbent com estava essent la maternitat. La nena demanava pit contínuament i li costava una barbaritat adormir-se i jo no entenia perquè.

1 MES

A les tres setmanes de vida de la meva filla vaig començar a dur-la en una bandolera. A partir dels tres mesos i mig també en una motxilla ergonòmica i a partir dels dos anys en mei teis i fular. Els porta nadons gairebé han estat la panacea per les meves filles i meva. Duent-les enganxades a mi, tant si mamaven com no, he pogut, i puc, fer gairebé de tot: feines de casa, comprar, adormir-les, llegir, navegar per Internet, passejar... De tot i més. A la gran la duia així fins que va néixer la petita i la duia cada dia durant moltíssima estona; al cap del dia podien ser dues, tres, quatre hores... Moltes! El cotxet en rares ocasions l'he utilitzat i les meves dues filles han arribat a estar moltíssimes hores al cap del dia damunt meu en un porta nadons. A mi sempre m'ha agradat moltíssim i a elles també; amb la seva cara de felicitat és prou evident. A més és molt pràctic i facilita enormement la lactància.

Sempre que algú s'interessava per la lactància amb la meva filla gran jo deia que no tenia cap problema, simplement clivelles les primeres dues setmanes i que l'única cosa destacable (però mai no ho havia considerat realment un problema) era que la nena mamava moltíííísims cops al dia.

Alguns anys després he trobat possibles explicacions a tanta demanda de pit, com més endavant explicaré..."