M'obres la porta?

Quin és el pes del reconeixement en l'aprenentatge?

Zoom

Article publicat al blog de la Fundació Jaume Bofill al Diari de l'Educació:

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/05/09/quin-pes-te-el-reconeixement-en-laprenentatge/

Deia Vigotsky[1] (1896-1934) que els contextos i les relacions són aspectes determinants en els processos d’aprenentatge. Segons ell, les relacions amb la realitat, són des dels seus inicis relacions socials. Al fil d’aquesta visió entén que en l’aprenentatge existeix la zona de desenvolupament pròxim (ZDP) , que és el nivell de desenvolupament al que podem arribar , acompanyats per la guia d’un adult que a priori domina millor determinats coneixements o destreses.

L’aprenentatge engloba un doble procés, un de construcció individual i un altre de social en tant que les persones formem part d’una comunitat, i tal com diu el professor Àngel Pérez Gómez al seu llibre Educarse en la era digital[2], el social precedeix a l’individual. És en aquest sentit que les xarxes de relació dels nostres alumnes són fonamentals en la seva formació.

La seva identitat es construeix en les múltiples relacions que han mantingut amb els altres. Els éssers humans som el resultat d’allò que el món dels altres ens ha donat. Per mitjà de la conversa i el diàleg els nois i noies construeixen la narració del món que habiten. La història de les relacions amb altres persones genera una història personal. Joan Quintana i Arnoldo Cisternas, afirmen al seu llibre Relaciones poderosas[3] que no podem arribar a ser nosaltres mateixos sense els altres.

En aquest context és pertinent preguntar-nos per la rellevància que tenen les relacions que establim dins l’aula. Sabem que en bona mesura , de la seva qualitat en dependrà la construcció i formació personal de cadascun dels nostres alumnes. La forma d’estar dins l’aula de tots els que en formem part , configura un món de relacions que té repercussions directes en la zona de desenvolupament pròxim de cada noi i noia, perquè a banda de la presència individual , hi ha la presència col.lectiva, hi ha el sistema que representa l’aula com a unitat. I com en tot sistema, qualsevol moviment que s’hi dóna , modifica la posició de la resta. Hi ha nois i noies que se senten còmodes passant desapercebuts, d’altres necessiten sentir-se integrats, i d’altres provoquen contínuament l’atenció de l’adult tot buscant la reafirmació que existeixen. Quin paper doncs hi ha de jugar el docent?

Hi ha un terme que fins ara no hem inclòs de manera prou decidida dins el món educatiu, no perquè no s’exerciti, sinó perquè no ho diem ni ho fem de manera conscient i em sembla molt rellevant fer-ho. M’estic referint al reconeixement. Reconèixer a l’altre és la demostració sistemàtica que estàs al costat d’algú, tot definint els termes de la relació que permet després dir-li com el veiem. Per veure als nostres alumnes és fonamental no postergar-los a la invisibilitat que és el pitjor dels càstigs humans. De fet, des que naixem busquem el reconeixement matern que si falta, fa perillar més la supervivència que la falta d’aliment. Ho saben molt bé als orfenats.

Reconèixer dins l’aula és estimular les expectatives de l’alumne, lloar la seva capacitat de treball i d’esforç, obrir-los la porta al món adult. És dir-los que tenen un lloc dins l’aula , que la seva presència és important tot fomentant el seu sentiment de pertinença al sistema que configura la classe. També ho és l’agraïment , que dignifica a la persona i genera confiança.

Potser introduir el reconeixement i donar-li protagonisme dins l’aula, voldrà dir que haurem de millorar els nostres recursos emocionals i cognitius com a docents, potser això ens demanarà d’una atenció nova. Daniel Goleman , al seu darrer llibre Focus[4]parla de dos tipus d’atenció necessàries a entrenar: l’atenció cap a un mateix per interpretar els missatges interns que ens duen a l’autocontrol, tan necessari per a dur a terme la tasca docent, i de l’atenció cap als demés, és a dir de la preocupació empàtica que vol ser un “compta amb mi”.

Els docents hem de promoure el reconeixement a l’aula perquè té un poder enorme en la vida de tots i cadascun dels nois i noies. Ells s’estan construint sobre la base de les seves relacions i com són reconeguts dins d’elles. El professor o mestre és un agent destacat d’aquestes. No ho podem perdre de vista . Per això hem de saber dirigir la nostra atenció en captar cap a on i com hem de dirigir els passos del sistema que liderem , que és l’ aula, per poder inspirar, per poder aprendre constantment i fer equip amb tots els nostres alumnes. Una bonica aspiració, per bé que gens fàcil, perquè sovint ho fem sense percebre el nostre reconeixement... o potser sí, quan rebem un agraït retorn de qui un dia vam veure i van sentir ser vistos.

[1] http://www.educar.org/articulos/vygotsky.asp

[2] http://www.edmorata.es/libros/educarse-en-la-era-digital

[3] http://www.editorialkairos.com/catalogo/relaciones-poderosas

[4] http://www.casadellibro.com/libro-focus/9788499883052/2199587