De l'asfalt al cel: petita crònica d'una ressurrecció

Ja sé que corro el risc de convertir això en un roadblog, i per això us estalvio la foto del tallarol sobre la carretera, amb el cotxe de fons i tal. Però el cas és que avui al migdia ens hem creuat amb un ocellet estabornit per la topada amb un vehicle. Era un tallarol de casquet femella, que amb el cap cot i el cos encongit s’estava sobre l'asfalt, ben bé al mig del carril contrari al nostre. Allà, mig viu –o mig mort-, a punt per esdevenir bidimensional al primer cotxe que li passés per sobre. Consultada la família, la decisió de girar cua a la primera rotonda ha estat unànime. I de tornada, el tallarol seguia allà. L’he pogut agafar sense ni sortir del cotxe, tan sols obrint la porta uns segons. L’entusiasme dels nens en poder-lo tenir a les mans ha estat total. “No l’atabaleu!”, primera norma. “Jo també el vull agafar”, primera concessió. “No l’apreteu massa!”, i com que quedaven pocs minuts fins ca l’àvia, els hem concedit també el goig de dur-lo agafat a la mà. Tot responent al clàssic allau de preguntes: “Què mengen els tallarols?” “Per què és una femella?” “Es morirà?” Un cop a casa, capsa de cartró foradada amb un ganivet (abans de posar-hi l’ocell!!!), perquè pugui respirar, i cap a dins. Possibilitats de refer-se, poques, amb aquest ull mig tancat per l’impacte al cap. Per sort, però, les ales i les potes semblen intactes. Tercera concessió als nens: posar-li una mica de menjar –que obviament l’ocell ni tastarà, en el cas remot que es recuperi-. Una mosca acabada de caçar a la finestra de la cuina i tres olives. Tot seguit, tranquilitat absoluta, sense concessions, un xic a la vora del foc més per estar tranquils nosaltres que no pas l’ocellet.

Havent dinat, i comprovada discretament la supervivència del moixó. arriba l’hora H, la de l’alliberament, al solet de la tarda. Allau de cosins expectants. Obrim la caixa i no acaba de volar. Una nova concessió (ja m’he descomptat): no atossigar l’ocell en el moment de retrobar la llibertat. El posem al palmell de la mà, i tothom el magreja. La càmera a punt de disparar una ràfaga de fotos per mirar d'inmortalitzar el moment i compartir-lo amb tots vosaltres. Però el tallarol, per sort, és més ràpid. Fuig volant fins una olivera, ens deixa un pam de nas, la mà buida i un regust dolç als cors.

(el mètode de la caixa foradada i la tranquilitat absoluta pot servir per a tota mena d’ocells estabornits, sigui per un cop de cotxe o per un xoc contra els vidres d’una finestra).