I altres animals

Toni Llobet

"Todo verano, todo verano!"

Zoom

Al meu país hi ha uns ocells que quan canten semblen dir “tot estiu, tot estiu!”, i els anomenem mallerengues. Una de blava, per cert, la de la foto, feta aquest matí, ja s’ha endrapat bona part dels cacahuets que vam enfilar el cap de setmana passat. Us volia escriure sobre aquest petit goig animalista, totalment intrascendent, però avui un tribunal m’obliga a posar-me més gris. Aquest és un blog de criatures i altres animals, sí. Però no és un blog de Transilvània, de Connecticut o de Villanueva de la Serena: és un blog fet des d’un racó de món que, d'un temps ençà, té el mal costum d'anomenar-se Catalunya.

Si pretendre que a Catalunya el català sigui la llengua vehicular a l’escola, sense fer distincions i evitant la segregació dels nens per motius lingüístics, és un acte de “nacionalisme ranci”, digueu-me per quin motiu, seguint aquesta lògica, no s’hauria d’ensenyar en àrab o en mandarí en aquelles escoles públiques madrilenyes on hi hagi un sol alumne fill de marroquins o xinesos que així ho vulguin. Per què? Perquè els seus pares són estrangers, “y esto es España”? Però no havíem quedat que érem cosmopolites i no hi crèiem, nosaltres, en les nacions i les nacionalitats i les fronteres, que tots els ciutadans són iguals i que defensar una llengua és atacar totes les altres? O és que l’única nació amb dret d’exercir i existir és l’espanyola? I les altres com la nostra, què són, construccions artificials, sectàries i fantasioses?

I aquests marroquins i aquests xinesos madrilenys –o parisencs, o londinencs- i els seus fills, què són, ciutadans de segona? Que no paguen impostos? Per molt que els paguin no són en cap cas ciutadans de segona, encara que la seva llengua materna no sigui la vehicular del sistema educatiu –la pròpia- del país on viuen. De fet, em sembla, serien ciutadans de segona si es donés per fet que han de viure perpètuament inmersos en la seva llengua materna, tancats a la seva comunitat, sense tenir la possibilitat d’emancipar-se normalment en la llengua del país que els acull. I consti que avui, sortint del concert de nadales de l’escola –la majoria en català, i les altres en anglès-, comentava amb una mare que n’he trobat a faltar alguna en castellà... A mi sempre m’han fet gràcia (per absurds, quasi patètics) com bevien “los peces en el río”. Potser sí que en alguns casos n'hem fet un gra massa, però d’aquí a permetre que es posi en entredit tot el nostre model, hi ha un abisme. Elasticitat, sí; fractura no.

La qüestió és si ens creiem o no –si veiem o no l’evidència- que som un país, nosaltres, un país que democràticament, amb el 90% dels vots del seu parlament, va decidir fa trenta anys que el seu sistema educatiu tindria com a llengua vehicular la seva pròpia –quina excentricitat!- . I això després de 40 anys de dictadura que havia mirat d’aniquilar-la i havia blindat la llengua dels nouvinguts –i benvinguts, i esdevinguts gairebé majoritaris- durant aquelles quatre dècades.

Som un país, i no pas una región con lengua vernácula d’una nación llamada España que, aquesta sí, té tot el dret a imposar-se. Aquí hi ha ocells que fan “tot estiu, tot estiu!”, i en diem mallerengues, i els noms dels llocs també fa centenars d’anys que són en aquesta mateixa llengua. A l’Espanya castellanoparlant en diuen herrerillos, a França mésanges, i a Anglaterra, tits. I em sembla molt bé que n’hi diguin, i em sembla molt bonic saber-ho, però aquí, ja us dic, són mallerengues. Cosa que no treu que tothom sigui lliure de dir-ne com vulgui, és clar.

Si des de Catalunya ens empassem l’etiqueta de provincians i tribals per defensar la nostra identitat, en un món on, ves per on, totes les nacions –i prou legítimament, em sembla-, defensen la seva, estarem jugant a fet i amagar mentre la resta del planeta, inclosos els nostres adversaris –no dic enemics, però queda clar que amics tampoc pretenen ser-ho-, disparen amb foc real. Estarem fent el préssec, vaja, “haciendo el melocotón”.

Sort que, per molt que els ho vulguin imposar, mai no sentirem les nostres mallerengues cantar “todo verano, todo verano!”. Ens quedaran els ocells, ves quin consol.