Pàsqua cada dia

Serà per la meva mare francesa i la influència ultrapirinenca que se'n deriva, però jo la Pàsqua la identifico, tant o més que amb la mona o el tortell, amb la recerca d'ous de xocolata amagats. Aquesta tradició nòrdica de buscar ous pels racons l'hem viscuda, amb més o menys intensitat cada any per Pàsqua, i més aquests darrers anys, que s'han multiplicat néts i nebots. I, mira per on, ara ens toca reviure-la dia sí dia també.

Els nens, quan anem al galliner, quasi que es barallen per arribar els primers i trobar els ous abans que ningú altre. Dies enrere teníem una gallina que s'escapava cada dia i anava a pondre l'ou sota unes hortènsies, sempre al mateix lloc. Ara que tenim el galliner més inexpugnable, els ous han de ser per força tots a dins, però amb el problema que les gallines no han assumit les ponedores que els vaig construir amb amor com un lloc prou digne per pondre-hi... Així que els ous poden ser a qualsevol lloc, per poc que hi hagi un dit de palla, i no saps mai on els trobaràs.

A mi m'empipa aquesta dinàmica tan caòtica, amb la cabra entre les cames que sembla preguntar-te "què busques? t’ajudo?", però per als nens és un joc que sembla no cansar-los mai, i no els fa mandra ficar-se pels racons més foscos i polsegosos del galliner per buscar -i trobar!- el quart de dotzena diari d'ous acabats de pondre. Aquest deliri infantil per cercar -també per caçar (espàrrecs, figues, sargantanes, bolets o ous, tan se val)-, no puc evitar veure'l com la memòria biològica del nostre passat recent de caçadors-recol·lectors -fa quatre dies, deu o dotze mil anys, tots n'érem-, afegida a la inèrcia d'uns quants centenars de milers d'anys en què el tiberi no es comprava, s'havia de buscar i collir. I la mainada, menys civilitzada que nosaltres, prefereix aquesta Pàsqua diària que la certesa de trobar els ous allà al final, a mà dreta, del tercer passadís del supermercat de sempre.