I altres animals

Toni Llobet

Copenhaguen d'estar per casa

Ho confesso: sóc un d'ells.

Confesso que vaig començar a interessar-me per aquests temes més preocupat pels altres animals que per la meva família. Em preocupava -i em segueix preocupant, avergonyint- que els humans fóssim -siguem- tan sapastres com a espècie que per desídia, opulència i despit acabéssim -acabem- exterminant bona part de les altres espècies que han tingut la mala sort de coincidir en el temps i en l'espai amb l'Homo sapiens.

Però ara tinc fills, i la família comença a preocupar-me tant, o més (bon símptoma) que els altres animals. Penso en els meus fills no pas avui, ni demà, ni quan facin segon d'ESO, sino que me'ls imagino quan tinguin la meva edat. I quasi sempre m'esgarrifo.

Per això segueixo interessat, angoixat, pel futur de l'ecosistema que ens sostè a tots. Ho esteu entenent bé, sí, ho confesso. A banda d'ex-entrenador d'oques voladores, retratista d'animalons i pare de família sóc -ei, entre d'altres coses- un fotut ecologista.

Sí, ecologista, aquella cosa que tanta gent considera pesadota i aixafaguitarres però que tothom, tard o d'hora, acaba proclamant ser-ne més que ningú. "Jo sí que sóc ecologista", d'espeta a la cara qualsevol indocumentat en un moment o altre de la conversa, total, perquè no menja carn o perquè no li agraden els toros o perquè un dia va recollir un gat abandonat o perquè té cent metres quadrats de gespa o perquè no agafa mai un avió (per por!) o perquè no es dutxa (per porc!).

Sóc conscient que aquest és un portal de bon rollet, no pas un lloc on exorcitzar cabòries. Però és que no puc evitar pensar que no hi ha, o no hi hauria d'haver, públic més preocupat en aquestes coses que els lectors d'un portal que reuneix a pares i mares. A qui, més que a nosaltres que ens desfem d'amor en veure les nostres adorables criatures, li pot interessar més l'escenari que els deixarem en herència, el planeta -no dic país, ni nació, dic Planeta- on hauran de viure els propers no-sé-quants (confiem que molts) anys?

Em resisteixo a creure que tots els pares i mares són tan miops que no els neguiteja gaire res més que l'estricte dia a dia dels seus fills, quins regals els han de dur -o no- els Reis, si es pixen al llit o si abusen massa del xumet . Realment no mirem més enllà? Ho dic éssent conscient que els petits gestos diaris són el substrat de les "personetes" que seran demà. Però... i a banda d'ells, com a individus, no ens hauríem de preocupar del lloc on viuran? No crec que ningú tingui previst embarcar-los en una nau sideral i enviar-los a estudiar i a viure a la gal·laxia d'Andròmeda.

No cal ser gaire intel·ligent per entendre que pulir-nos -i expulsar a l'atmosfera- en unes poques dècades el carboni acumulat durant milions d'anys no pot ser bo. Sigui perquè estem bastint un gegant amb peus de fang -què farem, que faran els nostres fills, quan no es pugui donar resposta a aquesta nostra addicció als hidrocarburs?. Sigui perquè estem enmerdant sense mesura l'atmosfera. Ho hauria de poder entendre, a aquestes alçades, fins i tot en Sala i Martín. Que a Copenhaguen els líders mundials hagin estat incapaços d'adoptar compromisos ferms per revertir aquest camí és, doncs, una pèssima notícia per a pares, mares i sobretot per a filles i fills.

Però la resposta a la pèssima notícia d'aquest cap de setmana la trobem ben a prop en l'espai i en el temps, diumenge passat mateix, a casa nostra: si els que tallen el bacallà són incapaços de prendre la inciativa, ja la prendrem nosaltres, la gent del carrer. Per a problemes domèstics, a cop de referèndum. Per a problemes globals... un xic complicat, no sé ben bé com. Però ja trobarem la manera. I tot i que seria de més bon trobar amb l'ajut dels governs varis, també serà bonic (m'ho va semblar el 13D, a mi), fer-nos-ho nosaltres mateixos. De fet crec que un futur sense l'addicció al carboni pot ser més amable, més vivible i més divertit -més feliç- que el present d'hiperconsum tan insaciable com frustratiu en el que ens movem.

Sense pretendre convertir aquest blog de bon rollet i altres animalons en un pamflet ecologista visionari, no volia deixar passar la trista ocasió del fracàs de Copenhaghen per compartir els meus neguits de pare de família (i altres animals), i proclamar ben alt -i amb molts de dubtes també, perquè no dir-ho-, que si ells no ens ho fan, ja ens ho farem des de casa!

N'anirem parlant...