I altres animals

Toni Llobet

Caca de burra i altres bons desitjos pel 2011

Zoom

La relació dels nostres nens amb la caca és força peculiar: podríem dir que els excrements –de burra- formen part del seu paisatge recreatiu quotidià. Recollir-los diàriament és una tasca a la qual no només participen, sino que tot sovint pugnen per ser els primers a fer-la. Ja suposo que tot plegat seria ben diferent si fóssim pagesos de debó i el que calgués gestionar fossin tones de fems de vaca, de forma rutinària i obligada. Però dedicar cinc minutets a recollir fems –quinze o vint, si els nens ens “ajuden”-, en dosis lúdiques, és de moment un goig per a tota la família.

De passada, a més, el bestiar ens ensenya que aquesta cultura nostra del “llençar” mereix ser repensada. Els fems de burra, acumulats en un gran femer, esdevindran en uns pocs mesos, un cop madurats, un compost extraordinari. Pel nostre hort, és clar, tot i que ja ens veig a la primavera regalant-ne bosses a tort i a dret, per nodrir les flors de parents i amics.

Sóc conscient que no tothom pot tenir gadgets interactius com aquests nostres, que funcionen amb combustible local i ecològic –herba i cereal dels pagesos veïns- i que produeixen residus tan preuats –fertilitat futura-. Però entre moltes d’altres virtuds de les burres –com ara, la seva extrema dolçor i docilitat amb els nens-, el fet que no necessitin piles de mercuri ni benzina ni electricitat de cap mena, em sembla tot un valor en els temps que corren –i que correran-.

Posats a posar-nos una mica trascendents, deixeu-me desitjar-vos a tots un any 2011 –una dècada sencera, fins i tot-, impregnada d’aquesta filosofia rucaire. Després d’anys –dècades- vivint com una moto, prement l’accelerador i amb gas a fons, potser que ens plantegem si no hauríem de buscar en les burres –i els burros- una metàfora del que ens convé com persones, com a famílies i com a societat. Més enllà de l’adhesiu de l’ase català. Potser ens cal ser més rucs: suaus i amorosos per fora, robusts i resistents per dins; lents però segurs, sense aquella velocitat, potència i arrogància xulesca que tot sovint s’associa al cavall (fixeu-vos en l’ús que se’n fa en el llenguatge publicitari); prudents i perseverants, frugals i mancats de pretensions. Cordials i serens. I fent dels nostres residus el substrat de vida futura.

Hem de ser més burros, en definitiva. El 2011 i tots els anys a venir.