Collita pròpia

Laia Delriu

Estreno, moreno!!

Aquest és el meu primer article al blog; avui m'estreno, yuhuuu!!

Ja fa temps que ho tenia pendent, però entre la feina, la familia, les vacances...(sembla que s'acabi el món!). Finalment m'he decidit a començar amb una "petita confessió"...

que quedi clar que els meus escrits no pretenen adoctrinar, jutjar, ni criticar ningú; ni molt menys! només pretenc escriure sobre coses que penso, sensacions que tinc, impressions...

Espero que us hi trobeu a gust i sempre sou lliures de fer-me arribar les vostres opinions i pensaments. Estaré encantada de rebre'ls!

Ho confesso...no ho puc evitar...és superior a les meves forces...

Ho he d'admetre...em resisteixo a creure que tot estigui canviant d'aquesta manera tan ràpida i vertiginosa, i a la vegada subtil, que ni ens n'adonem... serà que m'estic fent "carrossa" i no me'n he adonat?o potser serà que sóc una romàntica i encara m'aferro al passat...?

La qüestió és que, inevitablement, l'òci dels nostres infants/adolescents ha canviat. No me les vull donar de mare modèlica, ni molt menys..Déu me'n lliuri!...perquè cadascú fa el que pot i el que vol; aquesta és la veritat. Però el que és evident és que les generacions de nens d'avui dia pugen d'una manera diferent a com ho vam fer nosaltres, els de les generacions dels 60,70...i  aqui podriem entrar en el debat de "si millor, o pitjor"... sincerament prefereixo deixar-ho per una altra ocasió; perquè és un tema d'aquells que fan sortir espurnes.. 

Les meves filles ara tenen 9 i 12 anys. La gran diguéssim que està ja a l'edat de "flirtejar" amb el mòbil, de començar a explorar les xarxes socials..i la "petita" se la mira i intenta fer una mica el mateix...El seu pare i jo, crec que encara sóm dels pocs "bitxos raros" que no li hem "facilitat" (que no donat ni comprat un mòbil), tranquils que tot arriba, i tard o d'hora, acabarà "caient" (previ contracte i condicions signades; per a donar-li la utilitat que li pertoca). Aquest també seria un altre debat...la utilitat o les prestacions que ha de tenir "l'aparell".

Per mi el debat candent, el debat potent és el modus operandi a nivell social. La setmana passada vam anar a menjar una paella amb un grup d'amics; i entre tots els fills hi havia un munt d'adolescents o pre-adolescents. Com he dit abans, que cada familia faci el que pugui o el que vulgui; però el cert és que quan ells mateixos són els "amos" del seu aparell, i són ells qui el maneguen, els pares hi ha un terreny on perden el control. No m'ho podia creure; la majoria asseguts a la taula esperant el menjar, i cadascú amb el seu mòbil (empotrat a la cara); abans això no passava!!!com són ells els que tenen el control, es "descontrola" tot. A mi, veure aquestes escenes em produeix molta ràbia, pena, impotència...; de veritat.. penso en la quantitat de coses que podrien estar fent, i deixen de fer, que em poso...i opto per mirar a una altre banda, i que siguin els pares/mares d'els nois, els que els diguin alguna cosa. 

Continuant amb el nostre dinar; finalment una mare del nostre grup, es va aixecar, i va demanar/requisar el mòbil als seus dos fills grans; i acte seguit li vàren donar; és difícil, però, quan uns fem o diem una cosa, i els altres fan o en pensen una altre...el fet és que la resta van continuar amb el seu mòbil. Les meves filles saben que està prohibit estar amb altres nens/es i estar amb el mòbil (això perquè encara tenim el control nosaltres); però quan arriben a certes edats,que són ells els que gestionen el seu pròpi aparell, i el porten a sobre; qui és el "guapo" que els diu alguna cosa?Com és òbvi, d'ells mateixos no surt.. i les estones i moments que abans s'aprofitaven per xerrar o jugar a unes cartes, o simplement esperar el menjar; a dia d'avui s'han convertit en una guerra perduda, perquè és "lluitar a contra marea"... No és gens d'extranyar que nombrosos estudis recents no deixin de parlar del canvi en les actituds i maneres de pensar dels nens i joves d'avui dia. En general, es tornen impacients, cada cop tenen menys capacitat d'espera, els costa "buscar-se la vida", inventar-se coses, elocubrar, estar sense fer res...i és FEINA GROSSA dels pares vetllar perquè s'esforcin, perquè es cultivin com a persones, perquè desenvolupin un esperit més crític, perquè tinguin més empatia, perquè tinguin més respecte...en fi...que moltes vegades em desanimo, però després penso que la feina feta no cau en sac trencat; i que jo sempre vetllaré i intentaré quedar-me amb el més difícil: EDUCAR