M. JESÚS COMELLAS

Com ens atabalen les tecnologies!

No s'acaba de superar l'atabalament amb què es parla de l'ús i l'interès de la canalla per la tecnologia, que ja es comença a parlar de noves tecnologies. De fet, avui dia, de noves no en tenen res i, en tot cas, el que hi ha de nou són l'abast i les aplicacions. Si es pensa en les criatures, té menys sentit parlar de noves tecnologies perquè per a aquest col·lectiu no són noves, ja que des que han nascut les han vist i, per tant, formen part del seu escenari de tota la vida!

Possiblement hi ha hagut una certa ingenuïtat a pensar que no calia educar per utilitzar aquests recursos. És evident que al principi hi havia un control extern que podia tranquil·litzar, perquè no calien arguments educatius sinó tan sols econòmics: hi havia un cost real de l'aparell i sobretot del consum. Les factures eren importants. Això ja ho frenava i va comportar un cert relaxament des del punt de vista educatiu. Actualment, però, l'economia ja no és una barrera perquè tot està molt més a l'abast. La complexitat de l'aprenentatge tampoc ho és, ja que la canalla aprèn a utilitzar la tecnologia sense haver d'esperar que una persona adulta els ho ensenyi: la llei del tempteig i la falta de por de fer-ho malbé són factors claus per a l'aprenentatge infantil i adolescent. Fins i tot es pot comptar amb ells perquè ensenyin a les persones adultes si hi tenen dificultats.

Quina és la preocupació, doncs? El control? I amb quins arguments? ¿Cal parlar de riscos que la canalla no veu? ¿En quin programa s'ha de focalitzar l'educació? ¿O és que no ens adonem que el focus del problema no és la màquina sinó l'actitud i com es fa servir?

Potser de manera molt simplista es pot fer una comparació amb el cotxe. Ningú es planteja pensar que el cotxe és un problema, sinó la manera de conduir: el consum, la velocitat, el respecte als senyals... La responsabilitat de qui condueix són els eixos del debat, no el cotxe. Però hi ha accidents i víctimes, i les seves famílies i amistats els pateixen.

Cal educar, doncs, per saber relacionar-nos i per saber utilitzar la tecnologia, per veure com pensen les persones que reben els missatges i com la invisibilitat pot comportar falta de compromís... És a dir, no només com a víctimes, sinó com a persones que actuen i es comprometen en la comunicació i el món que ens envolta.