ESTHER ESCOLÁN

Ja he acabat batxillerat. I... ara què?

Tenir present que res és definitiu i que tothom pot reciclar-se i reorientar la seva carrera en qualsevol moment és clau per prendre una decisió sense angoixar-se

La Míriam té clar que vol estudiar odontologia / MANOLO GARCIA Zoom

Tal com mana la tradició, cada any milers de joves de 16 i 17 anys es troben immersos en una de les decisions que, pressuposen, marcarà les seves vides per sempre més. Comença un compte enrere per trobar el seu lloc en el món dels sectors professionals i cal que comencin a autoanalitzar-se per descobrir quines són les seves inquietuds, però també aquelles àrees de coneixement i habilitats que els permetran generar valor al llarg de la seva carrera. Un exercici no exempt de riscos, dubtes i temors i que implica una decisió madura i ben fonamentada, però també que famílies i educadors els facin costat a l’hora d’avaluar els pros i contres de totes i cadascuna de les opcions, fins i tot aquelles que s’allunyen de la formació reglada. En última instància, però, es tracta d’una decisió que han de prendre ells mateixos.

PER ON ES COMENÇA?

¿Es pot evitar l’estrès i ansietat que, sovint, acompanyen aquest impàs? En paraules de Mireia Cabero, professora de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, l’ansietat apareix “quan el jove no ha tingut temps de prendre la decisió o no se sent capaç de fer-ho”. Entre la simptomatologia que pot presentar hi ha neguit, incertesa, inseguretat, por d’equivocar-se o, en el pitjor dels casos, del fracàs. “La manera d’afrontar l’ansietat és, precisament, disposar d’un temps de reflexió acompanyat per l’estímul d’adults pròxims al jove, com la família”, explica Cabero, que recomana que, en aquest procés, l’alumne “detecti els seus somnis, talents i fortaleses i es qüestioni què vol aportar i en què vol contribuir al món”.

"Cal que el jove detecti els seus somnis, talents i fortaleses i es qüestioni què vol aportar i en què vol contribuir al món”

Mireia Cabero - Professora de Piscologia

Més enllà d’aquestes premisses, el psicòleg Toni Badiarecomana als alumnes “fer-se bones preguntes”, unes preguntes que agrupa en tres tipologies. La primera aglutina les que fan referència a “quins estudis vull fer, que és la més bàsica i es basa en quines assignatures m’han anat bé fins ara, i quin àmbit de coneixement domino més”. La segona fa referència a quina professió es vol tenir o en quin àmbit professional es vol moure, “una pregunta que implica pensar en una trajectòria formativa més àmplia, més a mitjà termini, i no només pensada per triar un grau o una formació professional”. Finalment, el tercer grup planteja qüestions al voltant de “qui vols ser tu a la vida, quin tipus d’estil de vida t’agradaria portar, etc., cosa que connecta amb la seva identitat i que pot implicar que, en comptes de seguir estudiant, s’agafi un any per viatjar pel món o decideixi estudiar a l’estranger”.

L’ACOMPANYAMENT, CLAU

Des de l’Escola Pia de Catalunya, la psicopedagoga Maite Núñez apunta que, a més de l’anàlisi de l’estudi “se n’ha de fer una altra, més difícil, de les circumstàncies personals, socials i familiars que poden condicionar la tria”. Després, continua, “s’han de sospesar les possibilitats factibles i desitjades, deixar-se aconsellar per les persones de l’entorn familiar i amistats i, finalment, prendre una decisió, que és la part més delicada i complexa del procés”. Al cap i a la fi, prendre decisions comporta implícit un risc i és per això que, davant de les incerteses, “fer el viatge acompanyats ens pot reconfortar i donar seguretat, d’aquí que el paper dels pares en relació als fills i de l’escola en relació a la família siguin claus”.

En aquest procés d’anàlisi es trobaven immersos fa poc la família Farràs-González. La Míriam, de 17 anys, està a punt d’acabar el batxillerat científic, un moment decisiu que, no obstant, la família ha viscut amb força tranquil·litat. No en va, la noia sempre ha sigut força madura i ha sabut anar resolent els dubtes que se li presentaven. De fet, té clar des de fa temps que farà el grau d’odontologia a la Universitat de Barcelona. “Sempre m’ha interessat molt l’àmbit de la salut i, dins d’aquest sector, he dubtat bastant a l’hora d’escollir la professió que crec que m’agradaria més entre medicina, farmàcia, recerca, etc. Finalment... crec que ho tinc clar!”, reconeix.

Els factors que la van ajudar a decidir-se, diu, van ser “parlar amb la gent sobre el tema i, sobretot, investigar les assignatures que es duen a terme en el grau, a més de pensar en el que em faria més feliç i el que més m’agradaria”. En preguntar-li quins creu que són els seus punts forts a l’hora d’exercir la professió, la jove explica que és “una persona bastant perfeccionista i pacient”. “M’agrada fer-ho tot de la millor manera i crec que valc per a aquesta feina”, afegeix.

AMPLITUD DE MIRES

Entre la gent de la qual va envoltar-se la Míriam a l’hora de prendre la decisió destaquen els seus professors d’institut: “Com que ja veien que ho tenia clar, m’han acompanyat i han insistit que fes el que més m’agradi”. “També m’han animat a ser la millor en tot el que fes”, destaca la Míriam, que reconeix també que amb qui més ha parlat sobre el tema ha sigut amb els seus pares. “Ells sempre han sigut honestos dient-me en quins àmbits creuen que jo puc donar el millor de mi mateixa”, afirma la Míriam, cosa que no exclou, com explica la Cristina, la seva mare, que la noia “hagi tingut total llibertat”. “Crec que és clau que siguin els mateixos joves els que escullin a què dedicaran el seu futur, així que nosaltres sempre hem fet costat a la nostra filla”, diu la mare.

"La vida és molt llarga i sempre hi ha temps i opcions per desenvolupar-se”

Toni Badia - Psicòleg

Davant d’aquesta decisió vital, molts joves tenen por d’equivocar-se, de no poder dedicar-se laboralment a allò que trien o de descobrir que realment no és la seva vocació. En aquest sentit, Cristina González afirma que tant ella com el seu marit, l’Albert, volen que la Míriam l’encerti amb la seva decisió, perquè saben que “professionalment, si estimes el que fas, tot és molt més fàcil”. Estaran preparats, però, per ser al seu costat si la jove descobreix a posteriori que la seva elecció no és el que ella esperava o no casa amb la seva vocació: “Sempre li donarem suport i si ha de tornar a començar no passa res. Sempre endavant!”

PASSIÓ I TALENT

El fet de tenir clar que les decisions que es prenen en acabar l’ESO o el batxillerat no són irreversibles, com podien pensar les generacions anteriors, també és important. “Jo puc introduir-me en el mercat laboral i estudiar més endavant, reorientar la meva carrera, introduir-me en altres àmbits, formar-me a l’empresa on treballi, cursar idiomes, etc. -destaca Toni Badia-. Si el paradigma és formar-se al llarg de la vida, el límit no haurien de ser mai unes competències que, a més, poden variar al llarg del temps, sinó el que el jove vol fer. La vida és molt llarga i sempre hi ha temps i opcions per desenvolupar-se”. Badia, a més, afirma que, en contraposició a equacions més clàssiques del tipus “a més formació, menys atur i més sou”, ara estan sorgint altres paradigmes. “En l’àmbit de l’empresa actualment es prioritza la gent que aporti valor i sigui apassionada, que mostri interès per les coses noves i amb capacitat de millora contínua -afirma Badia-. Aquesta és la principal garantia d’èxit professional i personal i, per això, com a pares i mares no cal que ens preocupem gaire quan el nostre fill o filla als 16 o 18 anys no té clar al 100% el que vol fer”.