Així fa de pare

“Vulnerabilitat i honor”

Albert Rams és psicòleg i pare del Martí i de l’Anna, de 24 i 20 anys, i de la Maria, que va morir als 12. És terapeuta, formador i codirector de l’Escola del Taller de Gestalt de Barcelona. Publica ‘Gestalt y atención. Presencia y espiritualidad en la experiencia terapéutica’ (Ed. La Llave).

“Vulnerabilitat i honor” / FOTO: PERE VIRGILI Zoom

Resumeixo l’espiritualitat dient que és la consciència que hi ha un tot més gran que jo, davant el qual em sento joiosament o descansadament petit.

M’agrada començar així.

Hi ha tres vies per a l’espiritualitat: la via emocional, la via intel·lectual -que seria la meditació, és a dir, buidar el jo- i la via corporal -que seria la via del ioga-. Per les meves arrels cristianes, la meva via ha sigut l’emocional. Aquí hi ha una idea de pare i de mare.

Explica-me-la.

Considero que hi ha dos tipus de transcendència: l’horitzontal -que és la idea de la col·lectivitat, de la humanitat, de la fraternitat- i la transcendència vertical, on hi ha un gran pare i una gran mare, com una enorme cúpula per sobre nostre que ens protegeix i un enorme bol per sota nostre que ens acull. Jo dic que tenim dos pares i dues mares. Els biològics i aquest pare i mare transcendent que fan l’amor a través nostre. Així ens sentim formant part d’un tot més gran.

¿Com has educat l’espiritualitat dels teus fills?

No ho he fet. Suposo que alguna cosa hi pot haver implícita en la manera com els he educat, però no de manera explícita. No crec que hagi fet res.

Què és ser pare?

Els homes estem perduts. El feminisme ha fet una feina molt important. Però ara faria falta un masculinisme, podríem dir-ne. Hem deixat un model autoritari i paternalista que no ens agradava però no hem sabut trobar un model nou, i això ens afecta com a pares.

Totalment d’acord.

Crec que el que hauria de definir la manera de ser pare i de ser home es resumeix en vulnerabilitat i honor, és a dir, no posar-se dur, ser ferm, però amb una solidesa que et dóna la consciència de la pròpia vulnerabilitat. Ser pare és mostrar al fill o a la filla que pot admetre les pròpies faltes, que hi ha una manera vulnerable de ser en el món. Però, alhora, ser vulnerable no vol dir ser tou. Un fill ha de veure honestedat en el pare.

Tu ets un pare ferit.

La meva experiència com a pare ha sigut dura. La filla gran va morir sobtadament als 12 anys, el fill ha passat una crisi existencial i a la petita li van detectar un càncer.

¿Com recorden la Maria els germans?

L’Anna no la va conèixer perquè va néixer un any després de la seva mort. Quan miro enrere veig que potser he donat massa espai intern a la Maria i això ha anat en detriment de l’Anna.

¿Et puc preguntar com va morir?

Esclar. No pateixis. Era divendres, 25 de febrer. Ella va anar a fer un entrepà amb unes amigues i en un pas zebra una furgoneta l’atropella. Va estar una setmana en coma, amb la tortura de si se’n sortiria o no. I ara et diré una cosa que et semblarà molt estranya, però jo em sento agraït d’haver pogut ser al seu costat en el moment de la seva mort. Per a mi va ser molt important ser allà en el moment que ella marxava. És una sensació molt profunda. Em vaig passar molts mesos plorant i vaig tenir la sort de tenir molt suport.

I després?

Aquest contacte tan íntim amb la mort va produir dos elements fonamentals. El primer és tenir molt clar que pots morir demà mateix, és a dir, sents que no pots ajornar les coses que desitges fer. El luxe més gran és el temps. Així que vaig comprar un tros de terra i la vaig començar a treballar.

El segon element?

Tant plorar em va esquerdar el cor i per aquesta esquerda em sembla que es va colar la transcendència. I des de llavors he tingut una consciència molt clara de la nostra espiritualitat. Veig els ulls de la Maria en els ulls de totes les dones. Déu és tot.

Com està la petita?

Em preguntes pel càncer? Està curada.