El pare que et va matricular

Tres setmanes

Han sigut tres setmanes intenses. Tres setmanes de festivals de Nadal més llargs que un dia sense pa. Tres setmanes de pessebres inestables amb Reis d’Orient que, de tanta pressa per arribar, atropellaven pastors, xaiets i algun caganer despistat. Tres setmanes de cartes als Reis repetidament podades i espigolades d’amagat. Tres setmanes de matins sense presses ni crits, sense jaquetes ni deures oblidats a la taula del menjador, sense semàfors en vermell conxorxats per fer-nos arribar tard a escola, sense saliva maternal que esborri les traces d’un esmorzar ràpid. Tres setmanes de “M’avorreixo”, “Papa, juguem a lluites?” i “No apaguis la tele, que ara fan els dibuixos que m’agraden!” Tres setmanes de Monopolys i Aparaulats, d’Uno i Trivials, de Pictionarys i alguna partida d’escacs on m’he hagut d’empassar l’orgull davant un escac i mat inesperat, de tennis-globus, vols impossibles d’avions de paper i partits de futbol que acaben en punxa perquè em nego que em torni a anul·lar un gol per molt que digui que li he fet falta.

També han sigut tres setmanes d’anar a cals avis, de fer-los deu anys més joves amb la visita del nét, aquest nét que aconsegueix el miracle de fer-los sortir de casa. D’aplegar-nos amb tiets, tietes, cosins i cosines al voltant d’una taula i mirar-lo cofoi dir el verset damunt la cadira sense cap tipus de vergonya (no sé pas a qui ha sortit). De suportar com ens queien al cap els rotllos de paper de vàter amagats damunt els marcs de cada porta de casa el Dia dels Innocents. De donar la benvinguda al nou any disfressats i fent-nos selfies poc afavoridores. De fer tardes de sofà en silenci llegint llibres que ens fan somiar. De veure Star Wars amb un bol de crispetes de mida gegant. D’anar a veure els Reis sota la pluja gironina amb probablement l’últim fanalet de la seva infantesa. De recollir caramels reials com uns desesperats i després encolomar-los a la meva pobra butxaca.

Han sigut tres setmanes ben aprofitades, com les nostres panxes expansives corroboren. I ara toca tornar a la vida normal, als matins apressats i les extraescolars, als deures i les corredisses. I d’aquí quatre dies, un vespre qualsevol, amb un examen de llengua l’endemà o una presentació oral d’aquelles que et fan morir de vergonya, sentir la seva veu amb la pregunta esperada: “Papa, quan torna a ser vacances?”