”Tens molt més clares les prioritats”

Tenir fills és una experiència tan primària i tan bestial que estaria bé que tothom la visqués. És un sentiment incondicional absolut. A mi m’ha impactat.

Què et va sorprendre?

Reconec que vaig viure els primers mesos de manera més caòtica del que tenia previst. Vius en un bucle diari, no et pots treure el pijama ni tens tres minuts per fer-te una dutxa. Però aquesta fase de col·lapse passa i després tot va resultant més fàcil.

Vas escoltar gaires consells?

Sí que vas agafant un consell per aquí, un altre per allà. Però acabes aplicant el sentit comú. Les àvies tendeixen a aconsellar que siguis estricte tot i que després són les que més et malcrien el fill. Però ràpidament vas agafant la teva pròpia mesura. Hi havia una cosa que em molestava.

Quina?

Quan estava a punt de parir em va sorprendre que hi havia gent que et venia a explicar tota mena de desastres.

Què vols dir?

Naixements que s’havien complicat. Parts que havien estat un desastre. Això em feia flipar. ¿Com pots explicar tot això a algú que està a punt de parir? En molt pocs casos se’m va acostar algú per dir-me que estigués tranquil·la, que segur que no passaria res, cosa que vaig agrair molt.

Què més et molestava?

Tots aquests que et vénen fent la llista de tot el que se t’acaba. És aquell tòpic: aprofita mentre puguis. Crec que és just el contrari, que amb el naixement comença tot.

Com es troba el moment per tenir un fill?

No es troba. El moment perfecte no existeix. Per tant, si vols un fill, endavant. No pots esperar que et baixi la feina. En tot cas, ja et baixarà quan el tinguis, això segur.

Ha canviat la teva manera de treballar?

Segur que sí. Ara sóc molt més efectiva. A la feina no estàs per històries. Fas les coses que has de fer i t’oblides de mirar el Facebook o altres coses que fas quan no tens pressa per tornar a casa. Tens molt més clares les prioritats.

Què t’ha costat decidir?

Triar l’escola. Em preocupa que a l’escola pública les coses depenguin massa del voluntarisme de la gent o de la sort que tinguis amb els professors. No és fàcil trobar escola.

¿Fas cap retret a com et van educar?

No. Cadascú fa el que bonament pot. Els meus pares van fer el que tocava en el seu moment. Recordo una infància feliç.

¿Te’n sortiràs d’aconseguir el mateix?

Confio que sí. Crec que fer de mare em resultarà fàcil. També és cert que la vida avui és més complicada que quan érem petits. Recordo que a l’estiu em passava tres mesos a la platja, sense protecció solar ni res. Recordo els estius de quan era nena com un episodi de Verano azul, amb els pares i els avis i sempre amb la colla d’amics, sense horaris ni res a fer. I tornàvem per anar l’endemà a classe, encara amb la sorra enganxada.

I aquella mateixa tarda l’estiu ja estava oblidat.

Sempre he donat les gràcies a la meva mare per haver-ho fet possible. M’agradaria poder oferir el mateix al meu fill i no sé si serà possible. Potser alguna cosa no l’estem fent prou bé. Tot el tema de la conciliació familiar és una estafa. No està pensada la jornada laboral per tenir fills. Els horaris són demencials. Ningú no pot anar a buscar els fills quan surten de l’escola.

De què serveix treballar si no podem estar amb els fills?

Aquells estius eren el paradís. Era un temps per descobrir el món sense ningú que et controlés. A un nen dóna-li una bici i deixa-li camp per córrer. No necessita més.