La pitjor mare del món

Somni de pop

Somni de pop / GETTY Zoom

Quan va néixer el segon menor d’edat a càrrec (MEC) vaig reconstatar que la natura no és gens sàvia. Si ho fos, al mateix instant del part a mi i al pare de les criatures ens haurien aparegut dos braços suplementaris. El nostre aspecte físic hauria adquirit una aparença peculiar, però també la mar de pràctica, ja que amb aquells braços extra hauríem pogut arribar a tot. Però no va ser així i ens vam haver d’adaptar. Tot i que de tant en tant encara somio que sóc un pop, i que, amb els meus vuit braços, entomo sense problemes el que ara és una llista eterna de tasques i responsabilitats diàries. I sospito que el pare de les criatures té el mateix somni que jo. Exacte. Clavat.

Equilibri

Els tres MEC ja tenen una edat. No cal que els netegem els morros després d’oferir-los/endinyar-los el puré de verdura (ah!, que bonics els dies en què no calia donar explicacions sobre el color verd dels aliments...), no és necessari que els fem de guardaespatlles, de monitors, de webcam constant. Fan, entren i surten. El petit menys, però deunidó. Podem seure al bar i prendre un cafè, i dos i tres, i més coses encara, mentre ell juga a ping-pong amb els amics, a la placeta. I tot i que encara cal revisar-li l’agenda de tant en tant, als dos grans ja no. Però això no vol dir que no hi hagi feina a fer. N’hi ha molta. Però a casa, entre el pare de les criatures i servidora, ens l’anem repartint i, mal que bé, anem fent en un equilibri que de tant en tant se’ns desmunta.

Com quan van trucar els tutors de tots tres i ens van explicar coses, necessitats, demandes. I davant dels nostres ulls el dia a dia es va convertir en aquell joc infantil en què una colla de talps apareixen de sota el tauler i el jugador els ha d’anar enfonsant de nou a cop de martell. Però no deixen d’aparèixer i el jugador, desbordat, no pot assumir-ho.

Insomni

Quan això passa no puc dormir. I com diu el meu amic Martín Piñol, se’m desboca la bèstia. Per molta lliçó d’imperfecció que m’hagi aplicat, el meu cervell entra en mode monologuista descordat i es fustiga a cops de patiment. Són nits en què em pregunto com vaig poder pensar que estava capacitada per ser progenitora de tres fills, quan en aquell moment m’adono que només ho estic per ser-ho, com a molt, d’un fill únic. O en què em cago en tot perquè no em va tocar ni el Gordo, ni la Grossa, ni el Nen, i tant el pare de les criatures com servidora encara hem treballar, o intentar-ho, en lloc de dedicar moltes més hores als nostres MEC. O en què somio tenir una feina senzilla i plana, que no m’obligui a tenir sis carpetes mentals obertes, tal com em passa ara.

Risc de col·lapse

Perquè les sis (o set o vuit) carpetes mentals professionals, combinades amb les deu (o onze o dotze) carpetes mentals maternals, situen el meu cervell en un greu perill de curtcircuit. Per què no em van aparèixer aquells refotuts braços suplementaris? Em repeteixo, embogida de son i amb ganes que hagin passat deu o quinze anys i que, en teoria, tot estigui una mica més encarrilat.

Però la nit s’acaba i, tot i que morta de son, em desperto més tranquil·la, més lúcida. I el pare de les criatures també. No, no hem mutat en uns progenitors pop. I ens diem que mira, que arribarem fins on podem arribar. I que amb només dos braços quedem més afavorits. Però molt més.