GEMMA CASTANYER

Risc i emoció en l'adolescència

Risc i emoció
 En l'adolescència / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

L'aventurer i empresari Albert Bosch era un adolescent inquiet, intrèpid i, segons explica, "una mica cabra boja". Apassionat dels esports extrems, als 14 anys es va iniciar en el món del trial, modalitat que després va canviar per l'enduro i finalment per la velocitat en circuit.

El seu cos ha viscut situacions límit en més d'una ocasió i quan li parlem de risc ràpidament ens puntualitza: "És molt diferent arriscar-se que ser temerari". I ens trasllada a una anècdota que va viure quan encara no tenia la majoria d'edat: "Un dia vaig agafar la moto i vaig córrer a tota velocitat per una carretera fins que la màquina no va poder més. Vaig cometre una temeritat que hauria pogut tenir conseqüències fatals. Com que me'n vaig adonar, l'endemà vaig decidir anar a un circuit professional i experimentar, una altra vegada, la sensació de velocitat però en l'espai adequat i amb les proteccions adequades".

Des d'aquella anècdota, Bosch ha après l'art de gestionar el risc, una aptitud que va directament relacionada amb la paraula responsabilitat perquè "qui aprèn a gestionar els seus propis límits està fent un acte de maduresa", recorda.

Pare de tres fills, encara no adolescents, aquest empresari de 46 anys creu que és necessari assumir riscos per aconseguir els objectius fixats i lamenta que els joves d'avui només "busquin emocions puntuals per sortir momentàniament del marc estable i segur que els proporciona la família". En aquest sentit, Albert Bosch recorda que malgrat que els adolescents diguin que volen viure "situacions límit, experimentar noves sensacions i segregar adrenalina", en altres circumstàncies de la vida són profundament conservadors. "La majoria volen una feina estable i busquen la màxima comoditat en la seva vida diària. Pensen que estaran segurs i seran feliços tota la vida perquè els hem protegit en excés", conclou.

Inventar riscos

El catedràtic d'antropologia social de la Universitat de Lleida Carles Feixa comparteix la mirada de Bosch i fa un pas més en l'anàlisi de quin tipus de riscos assumeixen els adolescents del segle XXI: "A diferència de les societats tradicionals, en què el risc era un element que formava part de la vida quotidiana (podies emmalaltir, passar fam, passar fred, etc.), la societat postindustrial ha hagut de programar nous riscos precisament perquè és gràcies a la generació d'aquests nous reptes que el gènere humà aprèn i se supera". Aquest fenomen, que afecta el conjunt de la societat, ha incidit, segons Feixa, amb més proporció en els adolescents, els quals han d'inventar riscos més o menys artificials perquè ja tenen cobertes les necessitats bàsiques de la vida: "S'espera que l'adolescent visqui al límit justament perquè se l'educa sense límits. És en aquest context que si no troben els seus propis límits els busquen artificialment", explica.

Risc i esport

L'assumpció de riscos per part dels adolescents és, doncs, necessària, i forma part del seu procés evolutiu en el procés fins a arribar a l'edat adulta. Un dels àmbits naturals, segons Feixa, en què tradicionalment el jove ha après a gestionar i controlar nous reptes ha estat en l'esport, ja sigui en competicions reglamentades com en els denominats esports extrems o postmoderns: "Escalar muntanyes, baixar barrancs, practicar esquí o fins i tot conduir automòbils, motos o altres vehicles no deixa de ser una pràctica competitiva que apassiona molts adolescents i que es fa en un medi natural i controlat", explica.

Roger Arnau és un d'aquests adolescents apassionats per l'esport extrem. Té 15 anys i fa uns mesos que practica escalada en rocòdrom amb el grup muntanyenc La Lira Vendrellenca. "M'hi van animar els meus amics", explica. "El que més m'agrada és arribar al límit i superar-me a mi mateix i als meus companys. És més emocionant superar-los a ells que no pas superar les meves marques!", comenta. Malgrat que ha caigut més d'una vegada -sense greus conseqüències i anant sempre ben assegurat- el Roger explica que mai ha experimentat sensació de por i assegura: "Som joves i no sabem què és la por!"

La seva mare, la Demetria, accepta que el seu fill practiqui escalada "perquè ho fa en un grup organitzat, en rocòdroms preparats i sota estrictes normes de seguretat", tot i que reconeix que els inicis van ser una mica complicats. "No sabíem res d'aquest esport i hi vèiem una font de perill per al nostre fill". Amb només 15 anys, però, el Roger té molt clara la normativa i els límits que requereix l'escalada i és conscient que un pas en fals sense la protecció adequada pot ser fatal. "És conscient que si no fa el que li diuen pot fer-se mal de veritat! Quan vol té el cap molt ben moblat i esperem que duri", diu la Demetria.

Percepció de perill

Per Vicenç Raluy, psicòleg esportiu i coordinador d'iniciació esportiva del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya és fonamental que l'entorn d'un jove que practica cert tipus d'esport -ja sigui la família, l'entrenador, etcètera- doni resposta a les seves inquietuds de manera ordenada i orientada: "Tractem amb nois i noies que volen perfilar la seva personalitat i trobar respostes a partir dels límits que es van trobant o que els anem presentant. Cal aconseguir que no renunciïn mai a la seguretat i a la formació per sobre del rendiment, i per això és bàsic organitzar una estructura clara de conductes, normes i valors que permeti a l'esportista desenvolupar-se i conèixer un marc d'actuació que l'orienti".

Acostumat a orientar, entrenar i ajudar l'esportista a optimitzar els seus aprenentatges i estabilitzar el seu rendiment, Raluy reconeix que és un clàssic dels adolescents tenir poca percepció de perill "precisament perquè tenen poca experiència i necessiten trobar respostes a la pregunta: ¿si faig això què passa?" Experimentar de primera mà les sensacions els ajuda a madurar, tot i que és feina dels adults del seu entorn advertir-los de les conseqüències del que fan si no existeixen les garanties adequades de seguretat.

L'adult, en canvi, és en general més poruc i reconeix els riscos que corre davant una determinada situació que potser ja ha viscut anteriorment. Alhora, la percepció del risc va directament relacionada amb "el que tens a perdre", i normalment, com més grans ens fem més conservadors ens tornem.

Jordi Torra, expilot de ral·lis, comparteix aquesta premissa que, a més, ha pogut viure en la pròpia pell: "Mentre estava casat i sense fills, em deia a mi mateix: quan tinguis un dubte en el camí, trobis un canvi de rasant o un revolt amb dificultat, dóna gas a fons! Quan va néixer el meu primer fill, en canvi, les coses van canviar i deixava anar lleugerament l'accelerador, per si de cas!", reconeix.