"Que cridin ells"

Joaquim Oristrell és guionista, director de cinema i teatre i pare del Toni i el Jesús, de 20 i 18 anys. Autor de sèries com 'Majoria absoluta', presenta al Poliorama 'Tots fem comèdia', fins al 28, una divertida farsa sobre uns pares que usurpen la personalitat dels fills

Més d'un cop, fent una pel·lícula, he dirigit un equip de cinquanta persones i mai no he cridat. Si mai no crido a la feina, com pot ser que a casa hagi de cridar a dos capgrossos? Com em podia passar això? Així que un dia vaig decidir que no tornaria a cridar. D'això ja fa molts anys i em va anar molt bé prendre aquesta decisió. Que cridin ells.

Un altre consell de pare veterà.

Quan el fill té una certa edat i li has de dir alguna cosa important, fes-ho en un lloc públic, convida'l a sopar, perquè en un restaurant estarà obligat a guardar les formes i reaccionarà amb contenció. Perquè amb els fills, quan has de parlar seriosament, fàcilment acaben apujant el to. La mateixa conversa, a casa, segurament serà un desastre. Crits, retrets, cops de porta... No cal passar per tot això, encara que després vingui a dir-te que li sap greu.

A Tots fem comèdia hi retrates uns pares un pèl mesquins.

Els protagonistes són un director de cinema i un guionista veterans que, després de molts èxits, no troben diners per fer una nova pel·lícula, així que se'ls acut dir a tothom que el guió l'han escrit els fills. I la cosa els funciona fins que els fills comencen a posar condicions.

Volen fer la seva pel·lícula.

Esclar, perquè els pares pretenen utilitzar els fills per continuar sent el que havien estat. Hi ha una frase molt celebrada quan algú diu que no es poden fer servir els fills com si fossin disfresses. La rèplica és que Déu també va utilitzar el seu fill. I és cert, va enviar el fill perquè estava segur que funcionaria millor, que enganxaria un públic jove. A més, el guió de la pel·lícula és justament sobre la joventut de Crist, i els fills diuen que això de la mort a la creu és una llegenda urbana i que prefereixen que el prota conegui una noia i que al final siguin feliços.

Vaig fer-me un tip de riure.

I també volen fer un videojoc d'apòstols contra romans.

Escolta, vista la teva feina com a pare, què en corregiries?

Potser em penedeixo d'haver pretès ser massa significatiu per als meus fills, d'haver volgut creure que el meu paper com a pare era massa important. I no. Està bé que el pare tingui un paper en l'educació dels fills, però potser no és tan protagonista com es pensa.

Ens passa a tots.

Els meus fills són adoptats tots dos, són germans, de Mèxic, i trobo que l'adopció et posa en un lloc molt especial, en un lloc on tens molt clar que tu només ets un instrument. I t'he de dir una altra cosa. Jo no he tingut mai l'expectativa que els meus fills em fessin feliç. Sí que he esperat que, d'una manera o altra, m'havien de correspondre, que havia de rebre alguna cosa, per dir-ho d'alguna manera, però no felicitat.

Com vols que sigui la vostra relació d'aquí deu o vint anys?

Ja que mai no els vaig tractar com uns nens, m'agradaria que mai no em tractin com un vell.

Què no t'esperaves, d'ells?

Doncs que es conservés tant l'estimació. A mi els meus fills encara m'abracen, i mira que ja són uns tiarros, però aquests brots d'afecte no els han perdut. Això m'ha sorprès molt. Però hi ha una altra cosa. Mira, per sobre de la relació pare-fill, o de la relació entre germans o de la relació home-dona, hi ha una relació més bàsica que és la relació entre persones. I això sovint els pares ho oblidem.

Què vols dir?

Encara que tu siguis el pare, mai no acabaràs de saber al cent per cent qui és el teu fill, de la mateixa manera que mai no acabaràs de saber qui és la teva dona o mai no acabaràs de saber com ets tu. Tots tenim llocs on és molt difícil d'arribar. I els fills també. Tots som persones.