En la relació i la manera d'establir comunicació amb les criatures es creen moltes situacions confuses que de ben segur incideixen en la seva resposta. D'una banda, hi ha missatges que no donen diferents opcions, ja que no es tracta de preguntes sinó que demanen una resposta precisa: "Sisplau, vine", "Anem a la dutxa", "Deixa estar això", "Corda't el cinturó de seguretat"... De l'altra, en altres moments es fan preguntes: "Vols venir?", "T'agrada això?", "Et ve de gust?" La resposta pot ser variada, segons la criatura i el moment: "Sí", "No", "Potser", "No ho sé"...
Sembla que aquests diferents missatges, tan clars, no haurien de crear confusió, però curiosament, segons l'actitud, la mirada i, fins i tot, el to de veu de la persona adulta (que no cal que sigui amb crits), la criatura comença a discutir, a protestar, a fer mil justificacions per no respondre a la demanda que fa la persona adulta. Aleshores s'enceta una discussió amb un seguit d'amenaces ("Si no ho fas no...") o arguments estranys ("Ja veuràs, la policia ens posarà una multa...") que no fan sinó afavorir que la criatura no aprengui a distingir entre el que ha de fer i el que és possible fer.
És cert que és important que sàpiga els motius de la demanda, però no té sentit que la resposta infantil estigui sempre condicionada pels milers d'arguments que demana. Tampoc que no respongui si no té prou convenciment, ja que, encara que no estigui convençuda, el que cal és que obeeixi el que se li mana. Ha de saber que la persona adulta no pretén molestar, sinó que té prou criteri per exigir una determinada resposta.
Per això és fonamental, tant per al present com per al futur, no confondre el que són preguntes i el que no dóna peu a opcions. No tot és possible ni tot és relatiu, agradi o no. Cal ajudar a créixer, amb seguretat, perquè hi hagi maduresa, i per això no cal fer-ne un problema quan sorgeix la pregunta infantil de: "Perquè tu ho dius?" La resposta és clara: "Doncs sí, perquè sé el que necessites i et protegeixo, t'estimo i t'educo".
Aquesta seguretat adulta no generaria confusió en les criatures i els deixaria clar que en molts moments cal prendre decisions importants per a la seva salut, el seu procés educatiu i el seu benestar. I si és així, ¿per què sempre cal discutir, convèncer i canviar els criteris que responen a les necessitats infantils i no als capricis?
