Parar tres plats en lloc de quatre

Dies de vacances. Li demano al meu fill, que té 11 anys, que m'inspiri, que em digui alguna cosa per posar-me a escriure aquest article setmanal. S'ho pensa una estona i em fa dues propostes ben bones. La primera que em proposa: "Pots explicar que quan paro taula ja m'he acostumat a parar tres plats en lloc de quatre".

La idea és bona, però la trobo una mica trista per a un article. Quan en publico algun de trist la gent em diu que vol una mica més d'alegria, els agrada més quan aporto una mirada positiva sobre el món aquest dels separats amb criatures. Però ben mirat, en la idea de parar només tres plats, la tristesa potser només l'hi projecto jo. Sí. Reconec que durant força temps no em feia cap gràcia l'asimetria de la taula parada amb tres plats. I que no fa gaire la meva filla, que té 12 anys, va dibuixar precisament el nostre menjador, amb quatre cadires i només tres plats, i la imatge no em va deixar indiferent. Vaig pensar fins a quin punt ho havia dibuixat sense dolor, senzillament perquè n'hi havia tres, de la mateixa manera que havia dibuixat les quatre cadires o els dos quadres que hi ha a la paret.

En tot cas, la frase del meu fill no deixa tant d'espai per a les especulacions. És molt més clara: ja no s'equivoca amb els plats perquè ja no expressa, amb l'error d'agafar-ne quatre, el desig que siguem quatre. Per això és una síntesi fantàstica del procés que tots els fills de separats acaben fent i que sabem bé quan comença, però no quan s'acaba.

Posar-me al telèfon

I què més, li dic. I em diu la segona idea: "Que quan et telefoni la mama, t'hi posis".

És veritat que, sovint, quan truca la seva mare, els passo directament el mòbil sense posar-m'hi. Pel que em diuen els col·legues, aquesta actitud no és només cosa meva. És un clàssic dels separats. Però no està bé. Li pregunto al meu fill per què m'hi he de posar si ja sé que és per a ells i la resposta encara m'agrada més: "Perquè això us distancia". Així doncs, no és que ens vulgui junts, però tampoc ens vol distants. Li agrada sentir que parlem dels deures d'estiu o de les cremes solars. Que parlem d'ells. Perquè superada la separació, els fills necessiten uns pares que, passi el que passi, segueixin mantenint una certa entesa com a pares.

Vaja, dues frases que descriuen bé el moment. I per a això també serveixen les vacances: per tenir més temps i més ganes d'escoltar-los i de saber com va la cosa i com ho porten encara que no en parlin gairebé mai.