Paparra

Quan vaig entrar a la classe us asseguro que no era per misserejar. El que passa és que el nen, que no sé pas a qui s'assembla, s'havia oblidat la jaqueta, l'ampolla d'aigua, la carpeta dels deures i una sabata. Bé, sí, és veritat, hi podria anar ell tot sol a buscar el que oblida amb tanta alegria. D'acord, m'heu enxampat, m'encanta misserejar la seva aula, no hi puc fer res. M'agrada treure-hi el nas, sobretot a l'hora de plegar, entrar-hi i notar les restes del dia viscut, l'olor de la classe, les bates acabades de penjar, la pissarra encara per esborrar i plena de paraules que no entenc, les manualitats a mig fer, la llista d'encarregats de la setmana, la cartolina aferrada a la paret que diu quin dia és i quin temps fa. Esclar, tot això no ho podria fer sense la complicitat de la senyoreta, una senyoreta que em deixa fer perquè sap que vaig de bona fe i sobretot perquè està força ocupada. I aquí torno a l'inici, perquè quan vaig entrar a l'aula l'escena que em vaig trobar, no per repetida, em va fer menys llàstima. La pobra senyoreta era allà arraconada contra la paret i, davant seu, com un tauró a punt de devorar la seva presa hi era ell, el pare paparra.

Segur que sabeu de qui parlo. Tots en tenim com a mínim un a la classe. És aquell que també fa vida a l'aula, però no pas per misserejar o per recollir res, sinó per inflar el cap a la senyoreta. No falla mai, quan tots els altres pares ja som a casa ell és encara a la porta de la classe demanant explicacions amb pèls i senyals de totes les coses que fa i deixa de fer el seu nen. És el que qüestiona cadascuna de les decisions del professorat, el que quan hi ha un conflicte relacionat amb el seu infantó -cosa que curiosament passa sempre- es posiciona sempre a favor del seu angelet, el que tot ho troba cagat i pixat i té la necessitat de fer-ho públic sense límit de temps. Tant li fot que la pobra interlocutora porti vuit hores lectives intenses, cacofòniques i mal pagades, ell s'ha d'explicar, què coi!, i ho ha de fer ara, perquè demà segur que té mil motius nous per indignar-se. Jo, pobre de mi, sé que hauria d'ajudar la senyoreta, però si us he de ser sincer, quan la vaig veure allà, a punt de ser engolida sense pietat, vaig fer l'orni i li vaig dir al nen que ja recolliríem les coses l'endemà. I és que una cosa és l'empatia i una altra ser detectat com a nou objectiu d'aquesta espècie letal. Creieu-me, amb un dia ja en vaig tenir prou.