Vadepares.cat

Vadepares.cat és un blog creat per 5 pares fa tot just un mes. L’objectiu d’aquest espai és revisar els temes clàssics de la criança (co-llit, lactància, el dormir, el menjar, l’educació, la disciplina), però passats pel filtre masculí. També vol aportar anècdotes, sempre divertides, fruit de les situacions quotidianes que porta el dia a dia amb la canalla. I exposar reflexions per fer pensar pares (i mares) que viuen intensament aquesta etapa de la vida: ens tornem més ateus o més creients quan som pares? On deixem la feina? Com canvia la relació amb els propis pares, ara convertits en avis?

Ismael

“A casa el tema del co-llit no ens el vam agafar com una finalitat, sinó com un mitjà. Quan la Muriel era petita (és a dir: quan va néixer i vam haver de renunciar a tot en aquesta vida terrenal) teníem una por i una necessitat.

La necessitat era donar-li el pit a demanda, nit inclosa, i no morir en l’intent. És a dir, poder descansar perquè un treballava i l’altra havia de cuidar la criatura tot el dia. La por, el pànic més aviat, era el tema de la mort sobtada del lactant. Sí, un cop llegeixes sobre el tema ja mai més dorms al 100%: sempre deixes una neurona desperta que va escoltant com respira el cadell (i després diuen que els homes no poden fer dues coses al mateix temps. O potser és que els pares ja no som homes…)”.

Francesc

“El moment exacte en què et comences a sentir pare jo el desconec, i se’m faria difícil de descriure què vol dir concretament. Però des del primer dia és una successió d’esdeveniments, novetats, insomni, intrigues i emocions, que, sens dubte, et fan sentir pare”.

Rubèn

“Com a pare d’una nena, hi ha un miler de coses que em fan perdre la son ara, malgrat que l’Emma només té dos anys. Una és què passarà quan surti per la porta i comenci a quedar amb nois. No ho podem evitar, tot i que soni a tòpic (i tòpics és el que probablement trobareu a les properes set-centes paraules). Als pares això ens posa a la defensiva perquè sabem què hi ha a l’altre costat d’aquesta porta. Érem allà fa quatre dies, imaginant-nos com el pare de les nostres amigues ens observava amb fúria continguda per l’espiell. Com ens podem preparar per a això?”

Oriol Lladó

“El primer exercici de la paternitat és entendre que res passa exactament com havies previst. El segon exercici és en realitat una lliçó: això és, precisament, el millor. La moralitat d’aquesta història...? Que es pot ser pare sense “saber arreglar una porta”, com aquell de la cançó de Manel; fins i tot quan tens (greus i recurrents) dificultats per fixar la cadireta al cotxe, o vesses tota la llet d’una cullereta de nounats un cop i un altre, o cordes malament tots els botons del pijama una nit sí, l’altra també, o… Al final, aquests lleus fracassos logístics s’acaben convertit en llegenda domèstica. Anècdotes entranyables, viscudes i comentades en família. Les famílies també ens definim per allò que no sabem fer”.