“No els escoltem prou”

Àngels Bassas és actriu, escriptora i mare del Martí, de 8 anys. Ha treballat a ‘Temps de silenci’, ‘Olor de Colònia’ i ‘Cuéntame’. És autora de les històries del Patatu (La Galera), un pallasso entranyable que ja té 8 títols i que aviat podrem veure al festival MiniGrec

“No els escoltem prou” / FOTO: PERE VIRGILI Zoom

Els nens busquen respostes en els contes. Per això els en agraden més uns que uns altres. Hi ha alguna cosa en aquell conte que és una resposta a un fet que l’inquieta, i per això el vol escoltar una vegada i una altra. Hansel i Gretel, per exemple. És un conte molt bèstia perquè són uns pares que abandonen els fills.

Els contes clàssics solen ser molt durs.

Si ho analitzes, en aquest conte els nens es posen a prova perquè sospiten que també ells un dia poden estar perduts al bosc, que potser un dia estaran sols i hauran d’espavilar-se. El joc de fet i amagar també ve a ser això. Quan el nen hi juga es planteja la possibilitat de què passaria si els pares no el troben, què passaria si es quedés sol de veritat.

Un conte, doncs, seria un repte.

Un bon conte no ha de dir al nen que ha de fer això o allò, sinó que ha de permetre que el nen en tregui les seves pròpies conclusions. No ha de caure en la cosa moralista de dir què està bé i què malament.

Què no fem prou bé, els pares?

No escoltem prou els fills, no els respectem prou. Educar els fills és un repte molt gran. La meva experiència és que com més respecto el meu fill més bé em respon. Quan m’he equivocat li he demanat disculpes i així, quan ell es passa, també me’n demana. A casa ens hem parlat sempre amb molta correcció. En això sóc molt tradicional. A vegades he observat altres nens i he constatat que els testos s’assemblen a les olles, que pares i fills s’assemblen més que no ens pensem. Per això un mal comportament en els fills sovint l’acabes trobant en els pares.

Què més has descobert?

Que el plaer porta a l’aprenentatge, que els nens aprenen millor quan hi ha plaer. Per exemple, quan el meu fill aprenia a vestir-se, jo feia la broma de posar-li el mitjó a la mà i es petava de riure. O l’hi penjava a l’orella. A vegades tractem els fills malament, els clavem crits i intentem que ens obeeixin com si fossin soldats. No pot ser. No els escoltem prou.

Un d’aquests plaers és el Patatu.

Quan el meu fill tenia dos anys ens vam inventar un pallasso pagès que es deia Patatu. Vivia dalt d’una muntanya i tenia un amic que era el mag Martí, un nen que sabia fer màgia perquè les estrelles de l’amor van esternudar i el van esquitxar de màgia. El cas és que quan el meu fill va començar a anar a l’escola, cada dia em demanava que durant el trajecte li expliqués una història.

Jo t’hauria demanat el mateix.

Veia altres pares que acompanyaven els fills amb cara d’adormits i jo havia d’anar fent de Patatu, topant amb els fanals i caient a terra. I una cosa que ens passava és que s’hi anaven sumant nens. Jo semblava la flautista d’Hamelín i arribava a l’escola amb una colla de set o vuit.

Ara el teu fill potser ja no et demana històries del Patatu.

I tant que me’n demana, tot i que ja té vuit anys. El que passa és que ara vol que hi apareguin guerrers ninja o naus intergalàctiques, cosa que ja s’allunya de l’esperit dels contes.

Explica’m alguna cosa que t’hagi dit no fa gaire.

Mira, aquest matí, quan li he explicat que m’entrevistaries, m’ha demanat que et digués una cosa: que els dissabtes em prepara l’esmorzar.

Queda apuntat.

Ell valora que cada dia li prepari l’esmorzar i m’agrada molt que comprengui aquesta reciprocitat. De ben petit ell entenia que jo treballava als vespres, que necessitava descansar, i per això em cuidava. El primer cop que ho va fer devia tenir menys de cinc anys. Ja et pots imaginar l’esmorzar: una torrada amb nocilla i un raig d’oli. Mmm, boníssim.