Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

No són el centre del món, però fem-los cas

Quin lloc té la canalla a casa? És clar que són el centre de les atencions, però, ¿no és veritat que un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorim que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem, i fins i tot l’acabem oblidant.

Han d’aprendre a saber esperar? I tant! Tot i que també és cert que la seva impaciència porta a fer que els donem tota l’atenció just quan la demanen. Sovint els fem notar que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir objectes, temps i atencions, com la canalla de fora de casa. És cert. ¿Per què no som capaços, en canvi, de fer-los notar que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps? Sembla que ens oblidem de fer-ho evident, quan no se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que prestem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis tu sol perquè jo estic llegint”, els diem, tot i que no cal que sempre tinguem feina per fer-los saber que en aquell moment no estarem per ells. I sovint la seva resposta és la mateixa: “És que no sé a què jugar! No sé què fer!”, frases màgiques que ens empenyen a deixar allò que estem fent per donar-los tota la nostra atenció. I ens equivoquem.

És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no aprenguin la diferència entre aquest temps comú i el temps individual. Però les conseqüències són clares: voler ser omnipresent, impaciència i egocentrisme, acompanyats del risc d’un creixent narcisisme que no acaben de ser bons consellers. Com no ho és la manca de petites negatives i petites frustracions, que no només no són perjudicials, sinó que afavoreixen que comprenguin millor el món i la realitat que els envolta.

Cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no passen sempre per estar amb la canalla. Així aniran entenent, de manera pausada i progressiva, com estar en el món i com veure els altres de manera que això permeti augmentar el benestar de tots plegats i, sens dubte, de la mateixa canalla.