Móres

Hi ha records que s'il·luminen amb la llum del sol d'agost. Després de la festa major, l'àvia prenia un cistell ben gros i, amb tota la quitxalla de casa, començava l'aventura d'anar a buscar móres. Havíem d'anar molt lluny, tan lluny que el destí només era assolible si el cosí gran em portava a les seves espatlles l'últim tram del camí. El meu cosí gran era el meu ídol, alt i fort, segons la perspectiva de la meva mirada de nena de quatre anys. Amb els anys, els seus escanyolits metre i cinquanta centímetres corroboren objectivament com els ulls de nena magnifiquen les mides i les capacitats dels éssers estimats. De la mateixa manera que quan les cames em van créixer fins a semblar un estruç vaig descobrir que els esbarzers eren a tocar de casa, i que la llarga excursió durava, amb prou feines, un quart d'hora.

La recollida de les móres tenia un ritual. Amb un enginy casolà, un pal al qual hi havia lligat una mena de ganxo, l'àvia acostava les branques més farcides, amb les móres més molsudes, als menuts de casa, que les recollíem com si tot el mèrit fos nostre, sense adonar-nos-en que l'àvia ens les col·locava a les puntes dels dits, mentre els cosins grans la feien enfadar amb temeràries incursions dins els esbarzers, tan a tocar del barranc que l'àvia se senyava cada vegada que tornaven sans i estalvis, només amb esgarrinxades, a omplir el cistell amb carretades de móres fosques.

Amb el cistell a vessar sèiem i l'àvia treia, de no sé on, una llonganissa i una barra de pa, també una cantimplora i, per a mi, unes prunes, el privilegi de ser la menuda de casa. Berenàvem amb gana, malgrat que els llavis pintats delataven la quantitat de móres que havien desaparegut del cistell o que ni tan sols hi havia anat a parar.

Fa anys que no torno a aquella casa, no hi vull tornar, per la por de descobrir que els records de la infància i els esbarzers han estat aixafats per aixecar-hi una paret d'una casa o, vés a saber, un mur de contenció del complex de l'Eurovegas.

Per fer passar l'enyor, cada any en faig melmelada. Mig quilo de sucre i el suc d'una llimona per cada quilo de móres. Amb una hora de cocció lenta n'hi ha prou per untar-la sobre una torrada, recordar l'àvia i la llum de l'agost de la infància.