"M'agrada que argumentin"

Antonio Iturbe és escriptor, periodista cultural i pare del Darío i el Rubén, de 14 i 9 anys. És autor de 'La bibliotecària d'Auschwitz' (Columna i Planeta) i de la sèrie policíaca infantil 'Els casos de l'Inspector Sito i Mai Tinc-po' (Edebé), que arriba al desè títol. Dirigeix la revista 'QuéLeer'

La Barceloneta és el lloc de la meva infància, on vaig créixer i em vaig fer persona. Abans la Barceloneta era com una península que només tenia una sortida, era un cul-de-sac. La Vila Olímpica era el Somorrostro. El passeig s'acabava a l'Hospital del Mar. El barri era com un món tancat. L'única sortida era el passeig Joan de Borbó, que era travessat per una línia de ferrocarril del port i, quan passava un d'aquells trens pesants, llargs i lents, el barri quedava totalment aïllat. El lloc era com una illa. I jo em sento molt orgullós d'haver passat en aquell indret la meva infància.

Però ara els teus fills no hi viuen.

És la vida. Em vaig casar i vam marxar a viure a Vilassar de Mar. Són pactes que has de fer. Però també és molt bon lloc per criar els fills. És un poble, la gent es coneix. Una cosa que m'agrada molt és que a Vilassar no hi ha institut privat, és a dir, que tots els xavals van a l'institut públic i hi ha una barreja molt saludable de fills de famílies modestes i de més diners.

Quin llibre t'ha ajudat a reflexionar sobre la paternitat?

No sóc gaire fan dels llibres d'autoajuda. Crec que l'experiència de ser pare és tan personal que difícilment trobaràs un vestit que s'adapti exactament al teu cas. Ara bé, sempre pots trobar algun consell que t'ajudi. Un llibre que em va fer pensar va ser la biografia de Lang Lang, on explica que el seu pare volia que fos un gran pianista i com l'obligava a estudiar piano amb una disciplina militar. Al final Lang aconsegueix ser el número 1, però al preu d'odiar el seu pare. "Ha valgut la pena?", es pregunta.

Explica'm com neix l'Inspector Sito.

És un inspector grassonet i golafre. Són novel·les per a criatures plenes d'humor. Jo, de petit, vaig llegir molt els Mortadelo y Filemón . Quan el meu fill gran tenia uns sis anys, sempre llegíem una estona abans de dormir, però llavors estaven molt de moda aquests llibres infantils per explicar coses: el divorci dels pares, el nen emigrant que arriba a l'escola, les malalties... I això està molt bé però al vespre, quan el nen està cansat, potser només vol imaginar coses i riure. Així és que cada matí, al tren, anava apuntant idees en una llibreta i al vespre els hi explicava. I unes de les històries que més li agradaven eren les d'aquest detectiu que sempre menja truita de patates. Un dia vaig passar a net aquelles històries i a Edebé van dir que els interessava publicar-les.

El teu fill es va anar fent gran.

Ara fa anys que no vol saber res d'en Sito. Durant un temps vaig tenir com a públic l'altre fill, el petit, però amb nou anys també es comença a escapar del meu inspector.

Per on va continuar llegint, el gran?

El gran té una mentalitat més científica i es va desenganxar un temps dels llibres, fins que va trobar uns llibres fantàstics que fa l'Stephen King amb la seva filla. I també un parell de llibres de la física Sònia Fernández-Vidal, La porta dels tres panys i Quantic love , publicats per La Galera. Són uns llibres fantàstics.

De què et sents especialment orgullós?

Una cosa que m'agrada molt de casa és que les coses no s'hi fan perquè sí o perquè no, sinó que es raonen. Tot el que fem té un perquè. I aquest costum de raonar les coses l'han assumit també els meus fills, i sovint veig com argumenten les coses, encara que sigui amb les seves raons, encara que emboliquin la troca i et vulguin entabanar. Però malgrat tot això, entenen molt bé que a la vida no cal vèncer els altres, sinó que els hem d'intentar convèncer amb arguments. Jo sóc molt xerraire i sempre els estic explicant perquè tal cosa o perquè tal altra, i m'agrada molt que argumentin.