El pare que et va matricular

El Lluc i la seva mare

Ja ens perdonareu, però avui qui escriu això no és l’autor habitual d’aquests articles. Es veu que el tenim una mica ocupat. Alguna cosa sobre un inici de gira d’aquests que té cada dos per tres i que fa que desaparegui de casa just quan més el necessitem. No ens queixem pas, hi tenim la mà trencada. El que més malícia ens fa és assabentar-nos-en sempre a última hora, com qui diu quan sentim una furgoneta fent sonar el clàxon des del carrer i la seva cara de sorpresa ens diu que s’ha oblidat un cop més d’avisar-nos que marxa uns quants dies. Però no ho fa amb mala fe, ell és així, ja li pots comprar una agenda, que la perdrà l’endemà, o gravar-li notes de veu en un mòbil, que se’l deixarà a la primera fleca on vagi a esmorzar. Tot en ell té un regust d’aventura sobtada, d’improvisació contínua.

Per això avui hem decidit escriure l’article el nen i jo, la seva companya. Podríem fer-li un truc per fer-li memòria que encara està a temps d’enviar-lo, però segur que s’ha oblidat el carregador i no té bateria. A més, escrivint l’article podrem fer el que fa molt temps tenim ganes de fer: donar el contrapunt de les seves cròniques esbiaixades i subjectives. Perquè les coses com són: el meu home és bona gent, però a vegades la seva imaginació ens juga males passades. No sé com s’ho fa per quedar sempre com un pare entranyable i en canvi fer-nos quedar al nen i a mi com dos apèndixs gairebé invisibles que no fan gaire més que riure-li les gràcies.

O sigui que potser és moment de dir que el nen no el cria ell sol, malgrat que en els escrits sigui sempre el protagonista de tots els esdeveniments. També estaria bé fer palès que és cert que de tant en tant llegeix llibres a casa, majoritàriament els que li recomano jo, però que la seva afició principal no és tan cultural com fa veure, que quan és feliç de debò és mirant el partit del seu equip de futbol i perdent els papers de manera molt poc edificant. Aquí al costat tinc el meu nen, que m’apunta que diu paraulotes molt lletges i fa gestos amb el dit índex a l’àrbitre i a un jugador portuguès molt guapo i repentinat. I també vol que digui que potser ja és hora que deixi de parlar de les seves intimitats, que ja té deu anys i no cal que tot Catalunya sàpiga quina nena li agrada. Sí, ja sabem que amb aquest escrit l’estem desemmascarant i s’enfadarà molt, però no patim pas. Segur que s’oblida de llegir-lo.