Marc Boada: “L’educació acaba sortint bé”

Una cosa fantàstica de l’educació és que generalment acaba sortint bé. En la major part dels casos, d’una manera o altra, tot acaba reeixint.

Vols dir?

Sí, i passa el mateix en l’òptica. Tu agafes dos trossos de vidres, hi poses material abrasiu, comences a fregar-los i, si ho fas un nombre suficient d’hores, sempre acabaràs generant una corba perfecta, una paràbola que focalitza la llum.

Sense haver de calcular res.

En realitat cada moviment que has fet per polir el vidre ha sigut un petit error, però tots els petits errors es compensen entre si. L’educació ve a ser el mateix. El nen rep milions d’ inputs que va polint i s’acaba configurant una persona socialment acceptable.

Quina idea més bonica.

De vegades donem una importància excessiva a l’educació i no tenim en compte que, si som persones amb comportaments assenyats, ja som un model prou bo per als fills.

Tu vas molt per escoles. Què hi has vist?

Que es dóna massa importància a la lecto-escriptura. Trobo que a primària el nucli de l’educació hauria de ser la interacció amb la matèria real. Caldria tocar més les coses i estar menys preocupats per aprendre a llegir i escriure. Els nens haurien d’experimentar més, i no només amb temes científics, sinó també amb la música, amb l’art, o cosint. Potser després d’aprendre a cosir els resultaria més fàcil agafar un llapis i fer bona lletra. L’Arnau, per exemple, sempre ha fet moltes campanes.

Sí o què?

Sovint, quan vaig a fer una conferència o una activitat que ell no ha vist, me l’emporto. Ara li he promès que el pròxim cop que vagi a Madrid me l’enduré amb l’AVE. De fet, en algunes ocasions m’ajuda. Fa un any em va ajudar en una conferència sobre el ferro, perquè ell ja sap forjar-lo millor que jo. Jo anava xerrant i ell estava pendent de la flama i del material. És l’ajudant perfecte perquè un nen és un gran interlocutor amb altres nens.

Recomana’m museus de ciència.

A l’Estat n’hi ha alguns de bons, però el CosmoCaixa és tot un referent perquè entén que l’experimentació és alguna cosa més que prémer un botó i veure què passa. A nivell mundial el gran model és l’Exploratorium, de San Francisco, que va ser el primer museu interactiu. A París, per exemple, hi ha el Musée des Arts et Métiers, i a Florència el Museo Galileo.

En quina guerra esteu, ara?

En aquest moment estem patint una minicrisi perquè ell ha descobert el món dels jocs d’ordinador i això m’està obligant a establir més límits dels que voldria. A mi no m’agrada la realitat virtual, m’agrada la realitat tangible, i ara estem intentant establir un equilibri entre l’una i l’altra. L’equilibri no el trobes mai d’entrada.

Cert.

Ni en la societat ni en la política, ni en la feina ni en la parella, mai no es troba l’equilibri fàcilment. Per tant, amb els fills tampoc no és fàcil saber quin és el punt. Cal anar passant per petites crisis que ens ajuden a trobar-lo.

Què teniu entre mans?

Estem preocupats pel camí de terra.

Què li passa, al camí?

Vivim en una casa aïllada al Montseny i per arribar-hi cal fer uns vuit-cents metres per un camí de terra, però les últimes pluges pràcticament l’han fet desaparèixer. Així que hem de construir una màquina per allisar el terreny i amb l’Arnau estem pensant com fer-la. Això ho podem fer plegats i m’agrada que es vagi trobant amb els problemes que suposa dur a la pràctica les idees esbojarrades que tenen els nens. Per tant, aquests dies de vacances tenim feina tallant ferro i soldant.e