Deu fer quatre anys ben bons, però la dona i jo ho recordarem sempre. Érem en un restaurant amb el nen, en aquella llunyana època precrisi quan això de sortir fora a dinar no solament no estava mal vist, sinó que fins i tot feia molt de diumenge. Al costat nostre hi havia entaulades dues parelles acompanyades de tres marrecs a punt d'entrar a l'edat del mastegot. Mentre dinàvem no ens vam fixar gaire en la seva presència. La raó era que estàvem prou distrets. I és que el nostre reiet gaudia d'aquella gloriosa etapa de la trona, aquella en què cada àpat és un festival de gots trabucats, cullerades amb el punt de mira desviat i pantalons acabats d'estrenar tacats de salsa de tomàquet.

No vas ser fins a l'hora del cafè que ho vam veure. Els adults de la taula del costat estaven fent petar la xerrada sense cap tipus d'interrupció, però no perquè els nens fossin educats i atents, no. El motiu del seu silenci tenia forma de videoconsola i mirant-los tan abduïts es feia difícil saber si els nens en qüestió eren conscients de la presència, no ja dels seus progenitors sinó fins i tot de l'univers en general. No cal dir que l'horror d'aquella escena va ser motiu de conversa a casa. No enteníem que algú utilitzés una manera tan barroera d'abdicar de les responsabilitats paternes.

Ara han passat els anys i sovint recordem aquella escena i els juraments posteriors que ens vam fer de no caure mai tan baix com aquells pares. Ho fem perquè, com a pares conseqüents que som, podem dir que mai no hem deixat els nostres nens caure en els tentacles de la Play o la Nintendo. No senyor, no ens ha calgut, perquè per sort ara hi ha l'iPhone i, com tothom sap, l'iPhone és una altra cosa. Per començar és més petit i per tant quan l'hi deixem una estona mentre ens acabem la copeta de vi no es nota tant. A més, la majoria de jocs que té són educatius, com aquell que es dedica a desmembrar zombis amb plantes assassines abans ells no es mengin el teu cervell, o aquell altre en què uns ocellets emprenyats es dediquen a fer la matança del porc abans d'hora. I és que si els deixem l'iPhone mentre ens fotem el xarrup d'herbes és perquè som conscients que el seu futur passa per dominar les noves tecnologies. Ah! i a fe de Déu que estan preparats. Ahir mateix, després de barallar-me dues hores per passar un nivell, li vaig passar a ell i s'ho va petar en dos segons. Quin crac, tu!