Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer / VALERIANO D. BÉCQUER Zoom

El poeta que ha emocionat generacions senceres d'enamorats adolescents amb les seves Rimas y leyendas , conegut com Gustavo Adolfo Bécquer, es deia, en realitat, Gustavo Adolfo Domínguez Bastida.

Va néixer a Sevilla, cinquè fill del matrimoni format pel José i la Joaquina, que en van tenir set en total. El seu pare, que era pintor, signava els quadres amb el nom de José Domínguez Bécquer. Aquest segon cognom el va recuperar del seu arbre genealògic. Sembla que la família Becker o Bécquer, comerciants d'origen flamenc, es van instal·lar a Andalusia cap al segle XVI. Els dos fills del pintor van anar més enllà i van fer servir Bécquer com a primer cognom; Gustavo Adolfo, com a escriptor, i Valeriano, com a pintor. De fet, el Gustavo Adolfo també havia heretat l'habilitat pel dibuix i la pintura, però en morir el seu pare -quan ell només tenia cinc anys- aquesta vocació incipient es va perdre i el noi acabaria inclinant-se per la poesia. Segurament hi devia influir el fet que, quan tenia deu anys, el Gustavo va ingressar al col·legi de San Telmo de Sevilla -per a orfes d'un cert nivell i dedicat als estudis nàutics- on va conèixer professors i companys amb inquietuds culturals i, especialment, literàries. El mar era, aleshores, per a aquell vailet somiador, la possibilitat de somiar països llunyans i paisatges exòtics.

L'any següent també va morir la seva mare. La seva tieta materna, Maria Bastida, i el seu marit, Juan de Vargas, es van fer càrrec dels set nebots orfes. Aquell mateix any es va tancar el col·legi de San Telmo i el Gustavo Adolfo va quedar desorientat. Tot i així, dues persones es van encarregar de conduir aquell jove sensible i estudiós: la seva padrina, Manuela Monnehay, que disposava d'una selecta biblioteca poètica (Chateaubriand, Victor Hugo, Byron, Espronceda) i el seu oncle patern, Joaquín Domínguez, pintor com el seu pare, que li va pagar estudis de llatí i d'altres matèries. En un intent de fer-li recuperar la vocació per la pintura, l'oncle el va inscriure a l'escola del pintor Cabral Bejarano, però aviat es va veure que la creativitat del Gustavo Adolfo anava per una altra banda.

Es pot dir, per tant, que Gustavo Adolfo Bécquer va tenir una infància plena de tragèdies, però que sempre va tenir en el seu entorn persones disposades a cuidar-se'n i a ajudar-lo. L'estreta relació de complicitat que va establir, quan tots dos eren unes criatures, amb el seu germà Valeriano, va ser un puntal per a ell durant tota la vida. També gràcies al seu magnífic retrat tenim una imatge precisa d'aquell poeta romàntic de rínxols foscos i mirada penetrant.

Els dos germans van donar-se suport durant l'adolescència i la joventut i van compartir penúries econòmiques, sovint en el mateix habitatge i passant les hores junts, l'un escrivint articles, l'altre pintant retrats. Quan el poeta va caure malalt de tuberculosi, tot i estar casat, va instal·lar-se a casa del seu germà Valeriano, que també estava malalt. El Valeriano va morir el mes de setembre del 1870 i el Gustavo Adolfo tres mesos després. Tenia trenta-quatre anys.