Generació sense límits

Que un adolescent et porti la contrària és relativament normal. Són coses de l'edat i de reafirmació personal. Però que ho faci sistemàticament, més enllà del que demanis, ja és preocupant. Com a professor cada dia em faig un fart de marcar límits. És una tasca que odio i que m'incomoda. Els saben de sobres, els límits, però per desgràcia tinc alumnes a qui ningú més posa fronteres als seus actes. Acostumen a dissimular i a fer-se els sords davant d'una ordre o advertiment que no els interessa. De vegades fins i tot els podria arribar a interessar, però com que no t'escolten, doncs no ho arriben a saber mai. No m'agrada, tampoc, haver de sermonejar segons quin adolescent sobre què li convé o no fer en hores de classe, o a què s'exposa si no aconsegueix el graduat. Detesto donar-los la típica pallissa paternal amb aires èpics, però sóc conscient que en aquests casos ningú més m'ajuda. Estic sol.

Cangurs digitals

Com a pare sempre és més fàcil arribar a casa, encendre el televisor i posar dibuixos animats a la canalla perquè no t'emprenyin. Alguns pares estan immensament feliços i fantàsticament despreocupats perquè l'invent del portàtil els ha sortit car però, a canvi, entreté els fills una barbaritat. No tinc dits al cos per comptar la quantitat de pares que viuen enganyats pensant-se que els seus fills a l'ordinador hi fan deures, i fins i tot estudien. Després no entenen les notes, evidentment, i quan els ho expliques no et creuen del tot i et juren que a partir d'ara el nen s'hi posarà de valent. Normalment les males trajectòries no es redrecen. Tot es queda en paraules buides i bones intencions. Els pares tendeixen a estar massa enfeinats i cansats per controlar com caldria els estudis dels seus fills. Tampoc els queda energia per enfadar-se amb ells ni marcar-los els límits que necessiten. Per això molts dels meus alumnes a casa fan el que els dóna la gana i els pares, quan ho volen arreglar, ja no hi són a temps. A l'institut ho tenen una mica més difícil, tot i que n'hi ha un grapat que no accepten cap indicació de ningú.

Com que l'institut és una simulació en broma de la vida real, tard o d'hora aquests nois es trobaran amb la veritat del món exterior, la que els marcarà de manera implacable els límits de la nostra societat. I llavors, esclar, tot seran plors i lamentacions.