L’explorador reprimit

Fugir de viure

Tot i que aquests dies la meva vida més pública ha estat dedicada a la defensa de l’escola que no necessita deures, en realitat les preocupacions i les pràctiques professionals han estat dominades per les vides dels adolescents abandonats. He viscut i treballat pensant en com ajudar els adolescents que finalment confirmen no importar a ningú.

Fa un parell de setmanes assistia a l’estrena del curt Sara a la fuga, de la directora Belén Funes (cap relació familiar). La Sara es fuga sistemàticament del centre que la cuida per buscar el pare que se suposa que l’estima. El final inevitable és descobrir que no ocupa cap lloc en la vida d’aquest adult. Però la setmana següent (en viu i en directe) havia de treballar amb els educadors d’un centre tancat de justícia juvenil, per esbrinar què es podia amb un noi que reiteradament es volia suïcidar (en realitat el que volia i vol és diluir-se, desaparèixer per no seguir buscant dolorosament sentit a la seva vida).

¿Què es pot fer si sents dir a la teva mare: “Em vaig alliberar del teu pare i ara ho faré amb tu”? Si no tens més espai de veritable acollida que el carrer? Què es pot desitjar si el poc que et queda a la vida és la teva llibertat i ara estàs tancat dia i nit? A més, resulta que no has fet gran cosa. Tan sols petits robatoris per comprar la maria que et calma. No pertanys a ningú. Ningú t’espera fora. Fora ningú suporta la teva ràbia. A dins, et calmen els dimonis amb un bon còctel de pastilles. Potser tot seria més raonable i positiu si poguessis fer cada dia un passeig fora amb l’educador, que sembla honestament estar de part teva, deixant-te fumar en algun moment allò que et relaxa (simplement sense ratllar-te gaire sobre el tema). Però no. Els adults que ara t’envolten tan sols estan disposats a fer que la teva vida cobrir sentit a partir del càstig.

Finalment, poc abans de pensar en aquesta columna, he estat treballant amb un altre grup d’educadors sobre com ajudar els adolescents amb histories d’abandó i protecció a construir el relat de les seves vides. Comentem el relat que un jove (molt similar al del centre) ha pogut fer i que acaba així: “Tinc una nòvia, fa perruqueria, fem plans; existeix un futur per a ella i per a mi”. Va tenir la sort que, quan desesperadament cometia delictes, algú va lluitar perquè no el tanquessin.