Quan va néixer el meu fill, una de les primeres fantasies que vaig tenir va ser veure’ns uns quants anys més tard mirant el Barça plegats. Ja podia ensumar les pessigolles nervioses d’anticipació hores abans del partit, les discussions apassionades sobre si calia sacrificar un centrecampista per un extrem que generi espais o els recordatoris als familiars més propers del pobre àrbitre de torn. I és que el futbol, com una copa de bon vi, entra molt millor si ho fas acompanyat, sobretot amb algú de confiança i amb cert criteri.

En aquest sentit jo això del futbol ho he hagut de patir sol, com el de l’anunci de les morenes. La meva dona, al principi, apuntava molt bones maneres, especialment a l’època del Dream Team. Seguia els partits amb passió i insultava com cal aquest típic jugador del Madrid que fa tanta ràbia només de veure’l. Malauradament, la seva febre culer es va esvair sobtadament just el dia que Stòitxkov va deixar el club, quina casualitat, i mai més ha tornat. És tal el seu desinterès que és capaç de mirar un capítol de La Riera mentre jo em deixo les cordes vocals davant un penal no assenyalat i això, si algú de vosaltres ho ha patit, fa molt de mal. D’aquí les esperances dipositades en el meu fill, aquesta il·lusió de teixir el mateix vincle futbolístic que jo tinc amb el meu pare i ell va tenir amb el seu.

El resultat d’aquest partit emocional he d’admetre que és de derrota clamorosa. El nen passa del futbol gairebé més que sa mare. A escola hi juga de tant en tant, però la seva habilitat és tan minsa que, segons paraules textuals, la seva posició és la de defensa mosca, és a dir, que va corrent sense cap sentit per tot el camp amb l’únic propòsit d’emprenyar el contrari. Sap qui és Messi perquè això ho sap fins i tot la meva tieta sorda, li sona Piqué perquè la seva dona canta Boig per tu i para de comptar. Què hi farem! Ja m’he mentalitzat que passaré la resta de la vida veient els partits a casa amb dues persones que passen del futbol, que per si no ho sabeu és molt pitjor que veure-ho sol com un mussol. Perquè si bé és una cosa ben trista celebrar el gol decisiu sense poder abraçar-te a ningú, molt més fotut és celebrar-lo rebolcant-te damunt el parquet i en ple moment d’orgasme balompèdic girar-te i veure dues persones que t’estimen mirant-te amb cara de pena, com dient-te: “Aixeca’t, home, que estàs en fora de joc”.