Madures, saboroses, vermelles, dolces, les figues ja són aquí. Qui té el privilegi de tenir una figuera a prop va veient-ne l'evolució, com van madurant, fins que cau la primera, plof, pel pes de la dolçor. Ha arribat el dia d'agafar el cistell i anar tots plegats a recollir les de terra i agafar les que són a punt de caure. La quitxalla corre per sota l'arbre i, de tant en tant, en mossega una. Tornaran a casa amb les galtes, i les soles de les sabates, ben vermelles; al cistell hi portaran figues a dojo i el record de l'excursió a la figuera pujarà al tren de la memòria amb destí a la nostàlgia.

Els que no tenim una figuera a prop, esperem amb delit que arribin a mercat. Les figues duren quatre setmanes a tot estirar, encara són un producte de rigorosa temporada i les rebem amb il·lusió. Les portem a casa feliços pensant que farem una sorpresa als menuts de la família. Però la sorpresa ens l'enduem nosaltres quan les reben arrufant el nas. Les figues no agraden especialment a la quitxalla. Quan les van a collir de l'arbre potser en mengen un parell, més aviat per l'emoció de l'excursió.

Si les figues són de primera, i veiem que no tindran gaire predicament a les postres, els podem engrescar a preparar-les per fer-ne un sopar lleuger i diferent. Una torrada de figues i formatge. Amb un corró estirem, per persona, una llesca de pa de motlle sense crosta, fins a aconseguir una làmina fina. La torrem al forn. Barregem formatge d'untar amb orenga i una mica de pebre vermell. Untem la torrada amb el formatge i hi disposem unes làmines de figues fresques. Acabem amb encenalls de pernil serrà.

Els infants s'ho passen de figa i mitja (expressió que acabo de llançar a l'òrbita popular) estirant el pa de motlle, barrejant el formatge amb l'orenga, untant les torrades, tallant les figues i menjant algun tros despistat de pernil serrà.

És una elaboració adequada per als infants perquè poden intervenir en tot el procés, ja que no hi ha cocció ni ganivets. Si ho fan ells s'ho menjaran més de gust o, com a mínim, ho tastaran. Si tampoc s'animen a tastar-ho, s'hauran tacat les mans del color vermell de les figues, i els records de la tarda cuinant plegats pujaran al tren de la memòria amb destinació a la nostàlgia.