“Feia un gintònic amb el cotxet”

David Cirici és escriptor i pare de l’Hug, la Joana, la Violeta i l’Alexandre, de 37, 33, 14 i 12 anys. Viu a Barcelona. És autor de ‘Molsa’, premi Edebé de literatura infantil. També ha guanyat els premis Ramon Muntaner, amb ‘Zona prohibida’, i Prudenci Bertrana, amb ‘I el món gira’

Mai no vaig anar a esquiar amb el meu pare, ni d’excursió. Sí que anàvem a veure art romànic, però era perquè a ell li interessava i s’havia d’endur els nens. A mi no m’agradava gens. Crec que llavors els nostres pares no ens entenien gens ni mica. Avui entenem millor els fills. De fet, sense tenir cap conflicte, jo als divuit anys ja vaig marxar de casa. Per què ho vaig fer? No tenia cap queixa, però sí que notava que el món dels pares no era el meu.

Ara aquests dos mons s’han acostat.

Jo definiria la relació amb el pare com d’intel·lectual. Era com tenir un professor a casa. M’ensenyava coses. Era un crític d’art i es guanyava la vida fent de publicista.

Ell és l’autor de tot un clàssic, Barcelona pam a pam.

No és que ell no fos afectuós amb els fills, és que era la seva manera de fer. Conservo d’ell una admiració intel·lectual indubtable i segur que queden coses molt més profundes. No deixa de ser curiós que, sense ser-ne conscient, vaig anar seguint molts dels seus passos i em vaig acabar dedicant a la publicitat.

I la teva manera de fer de pare, com és?

Una cosa bàsica de la meva manera d’educar és l’amor per la ciència, pel coneixement. Això ho vas incorporant, perquè és diferent comprar un Lego que una altra joguina. El meu fill petit juga força bé als escacs i vam començar a fer-ho plegats. I la Joana és matemàtica i treballa a la Universitat de Berlín. I és que no suporto les creences, ni cap mena de pensament que no es basi en la raó. En aquest sentit, l’independentisme o el Barça pertanyen més a l’àmbit de les creences que de la raó.

Com es concreta aquest amor per la raó?

Per exemple, a casa tenim el costum de fer judicis. Davant d’un conflicte, seiem i cada un dels fills exposa els fets de manera raonada. Jo faig de jutge, esclar, però una cosa curiosa és que sovint el fet de plantejar el cas fa que el conflicte deixi d’existir. La justícia s’acaba impartint sola. Exposant el problema ja es veu qui fa trampa i acabem tots rient. Tant de bo els adults fóssim així.

Què fas malament?

Perdo molt la paciència i els nervis. Per això m’agraden tant els articles de l’Anna Manso, la pitjor mare del món, perquè som imperfectes amb els fills.

Has sigut pare en dos moments de la teva vida força allunyats. ¿Has tingut dues maneres de fer diferents?

Crec que sí. Amb la primera tongada, la relació que tenia amb els fills era gairebé de col·legues. Ells em diuen David, mentre que els petits em diuen papà. Als dos primers, quan sortia per la nit, me’ls enduia, me n’anava a fer un gintònic amb el cotxet. Ara em tancarien a la presó. Tampoc participava en la vida escolar. No vaig anar mai a cap reunió de pares, em feia vergonya. Ara és al contrari i els grans m’ho retreuen, em diuen que m’ocupo més dels petits del que m’ocupava d’ells. Però no és cert. Simplement ara hi ha més teoria, més elaboració en tot, i la prova és aquest suplement.

A vegades treballes amb el teu fill gran.

Sí, i ens passa que ens trobem en una reunió i resulta que tenim els braços o el cos en la mateixa posició, tots dos amb els braços creuats o amb el dit polze aixecat. La mimesi de pare i fill és molt sorprenent. Les esglésies romàniques, que em resultaven tan pesades de veure, han acabat sent un dels motius dels meus viatges. M’agrada anar a veure esglésies. I, com el meu pare, sento una gran atracció per l’art i especialment per l’arquitectura. L’altre dia vaig trobar per casa de la mare un dibuix del pare i l’hi vaig demanar. A mesura que em vaig fent gran, m’agrada aquest punt de mitificació del pare.