"Estudiar és innegociable"

Xavier Gual és escriptor i pare del Ramon i l'Àngel, de 5 anys i 21 mesos. Publica 'Els fantasmes de Dalí' (Columna), un 'thriller' que reconstrueix els últims anys del pintor, i també 'El mediador' (La Galera), una novel·la juvenil en què parla de la seva experiència com a professor de secundària

"Estudiar és innegociable" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Vinc d'una família d'actors, de gent de la lírica. El meu avi era baríton i tenia una companyia de sarsuela, on es van conèixer els meus pares. Em sap greu quan m'expliquen que quan vaig néixer jo van deixar els escenaris, perquè m'hauria encantat veure'ls entre bambolines. Potser per això m'emporto el fill gran a les presentacions que faig de llibres, i aguanta bé.

Els fantasmes de Dalí i el teu fill gran són històries paral·leles.

Vaig començar a preparar la novel·la fa cinc anys i ell també en té cinc. Vaig anar a documentar-me al castell de Púbol amb la meva dona. Ella estava embarassada i em va dir que això la feia estar més sensitiva. El cas és que va notar una presència pertorbadora. Era a les golfes del castell, on hi ha una exposició dels vestits de la Gala, i va notar una mena de presència fantasmal que volia fer-la fora d'allà, com si la Gala es negués que una altra dona tafanegés en els seus vestits. Aquesta és una escena que ficciono en el llibre.

Uf. En contrast, visitar el Teatre Museu Dalí amb nens sol ser una experiència fantàstica. Tu fas classes.

Sóc professor de català en un institut d'una zona amb molts problemes socials. Quan els nens dormen intento dedicar algunes hores a la meva segona vida, que és escriure.

El mediador parla d'aquesta experiència.

Jo em trobo amb xavals que tenen tretze anys que no volen estudiar res, que ja ho han vist tot. Hi ha casos en què no em puc entrevistar amb els pares perquè són a la presó. O noies de tretze anys embarassades. Són temes molt fotuts. Et trobes casos de xavals que no viuen amb els pares, que viuen amb uns tiets perquè els pares no viuen al país. O veus famílies senceres que passen amb els diners que reben d'un germà que té una discapacitat. Coses tan dures que no m'estranya que qualsevol d'aquests xavals em boicotegi la classe. Quan els tens davant et preguntes: ¿i ara els he d'explicar el complement directe?

A quines conclusions has arribat sobre la feina dels pares?

Doncs que el que es viu a casa pesa molt. Ho veus ben clar després d'uns dies sense anar a classe, després de l'estiu o de Nadal, quan tornen havent desaprès tot allò que a poc a poc els has anat ensenyant. Jo he trucat a casa d'alguna nena que només sap parlar a classe cridant i m'he trobat que la mare, quan et respon al telèfon, et parla igual o pitjor.

¿Duries els teus fills al teu institut?

No. Ni crec que ningú que hi treballi els hi portés. Jo em trobo que un alumne s'aixeca i rebenta el rellotge de paret a cops de puny. La meva feina és procurar que no li trenqui la cara a un company. Alguns alumnes em pregunten per què em preocupo, em demanen que passi de tot, ja que jo cobraré igual. I és que, encara que no ho vulguis, t'hi acabes implicant personalment. I passa que, encara que els alumnes no vulguin fer res, al final els acabem aprovant perquè no podem suspendre a tothom. Així que any rere any anem abaixant el nivell. És una situació frustrant perquè realment veus que no hi ha ningú que vulgui estudiar. L'altre dia batallava amb el meu fill gran perquè fes un quadernet d'estiu, i no me'n sortia. I pensava: com m'ho faré quan tingui quinze anys? Com li faré entendre que el fet d'estudiar és innegociable?

Quins són els valors essencials?

El respecte. Ser educat. Saber estar als llocs. Saber-te adreçar a algú correctament. A vegades surto de la feina amb la necessitat imperiosa de parlar amb un adult, amb algú educat, perquè arribo a tenir por de desaprendre coses elementals. Aquestes formalitats són essencials. Ens fan civilitzats.