Espanya i Catalunya també se separen?

Sempre he trobat retòricament incorrecta aquesta al·legoria recurrent, utilitzada per polítics i periodistes, que consisteix a representar la relació entre Catalunya i Espanya com la d'un matrimoni mal avingut. Una bona al·legoria ha de ser una metàfora sostinguda. És a dir, la representació d'una idea a través d'alguna imatge que la representi bé i, sobretot, que en representi diversos aspectes. Hi ha exemples magnífics, de pell de gallina, com l'al·legoria de l'amor perdut que García Lorca va representar com un cavall que cavalca amb un genet mort sota una lluna negra, o tan apoteòsics com els de Jacint Verdaguer, que compara muntanyes amb pits descomunals, esglésies amb vaixells, planes amb bressols i cabells amb camps de blat, i sap mantenir aquestes comparacions durant un munt de bons versos.

Coses que no quadren

Però en aquesta al·legoria del matrimoni de seguida falla tot. Per començar, perquè ja no és gaire encertada la idea que una nació que n'inclou una altra sigui com un matrimoni. La idea de les desavinences de la parella i de l'opció del divorci o la separació ja hi encaixa més, però de seguida topa amb el fet que divorciar-se, avui, amb consentiment o no de l'altre, és relativament senzill: res a veure amb la realitat que l'al·legoria il·lustraria.

Si parlem de l'amor, la cosa és més greu: el conegut intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero va publicar, el 1942, un llibre en què desenvolupa precisament aquesta al·legoria amorosa, i en què es diuen coses tan boniques com aquestes: " ¿No sientes a lo que sabe el amor de España? Primero, a lágrimas. Y luego, a besos… ¡Abajo el romanticismo! ¡Arriba el clasicismo imperial! ¡Abajo el divorcio! ¡Arriba el matrimonio! " I si ens hem d'imaginar que entre Espanya i Catalunya hi ha sexe, o n'hi ha hagut abans del desencís, encara pitjor. Perquè no resulta fàcil imaginar-se com s'excitaven i com resolien les seves bregues d'amor. Tenen sexe? Quines preferències tenen? Quines modalitats practiquen? És de comú acord? Hi ha violència?

I, per acabar, la qüestió dels fills. Si Catalunya i Espanya se separen, tindran la custòdia compartida dels catalans? O ens quedarem amb la mare, perquè el pare li pegava? I qui és el pare? Definitivament, aquesta al·legoria no funciona.