Hi ha oficis que es mamen. La il·lustradora de contes infantils Cristina Losantos (www.cristinalosantos.com) ha dibuixat donant el pit a la seva filla, la Mercè. Quan acabava, la posava ajaguda a l'hamaca, damunt de la seva taula de treball, i continuava treballant. La filla ha mamat l'ofici de la mare. La simbiosi mare-filla, feina-educació, és tan gran que la Cristina s'inspira en la seva filla a l'hora de fer els seus dibuixos. És la manera com treballa aquesta il·lustradora, coneguda per les seves il·lustracions de la Rita Pinyada a la revista El Tatano , o per les creades als llibres Lletres poètiques (Publicacions de l'Abadia de Montserrat) i Fora malsons (Bambú).
"Si no hi apareix la Mercè, hi surt algun altre objecte seu, com ara la seva cartera, els mobles de la seva habitació, el seu nino preferit o un os de colorins que es diu Jordi", diu la Cristina. A més, la Mercè participa en el procés creatiu, perquè la Cristina li deixa veure els dibuixos per saber-ne l'opinió. "Em serveix per comprovar com reacciona. Si riu, si no riu, si entén el que vull explicar o no".
En altres casos, una frase de la Mercè ha servit perquè la mare pensés en un projecte nou. "Una vegada tornàvem d'una festa i, quan vam arribar a casa, la Mercè ens va preguntar: «I ara què ve?»" La Mercè preguntava quina era la festa que seguia a Sant Esteve. Els pares li van respondre que la pròxima festa seria Cap d'Any. I la Mercè hi va tornar: -I després, quina festa ve? Amb aquesta insistència i amb l'interès que mostrava, el pare va dir a la Cristina que la frase "I ara què ve?" podria ser el títol d'un conte dedicat a les festes del calendari català.
Dit i fet. A la Cristina se li va encendre el llum de la creativitat i, amb uns esbossos, se'n va anar a l'editorial La Galera a presentar el projecte. Al cap d'un temps, apareixia a les llibreries el conte I ara què ve? , en què la protagonista és una nena de 5 anys, la Mercè, que va explicant fil per randa totes i cada una de les festes de l'any. Els textos els va escriure l'autora Mercè Anguera.
I així anar fent, des del 1984, quan la Cristina va començar a dibuixar, la Mercè ha anat creixent. Ara té 12 anys i, per molt que costi de creure, no vol dedicar-se a la il·lustració. "Em diu que no dibuixa bé, però, en realitat, té molta traça amb les mans". La Mercè vol ser mestra o llevadora, és a dir, dos oficis que mantenen relació amb les criatures. I també té clar que, en el temps lliure que li deixés la carrera, voldria treballar en una merceria, perquè l'apassionen els calaixos i els armariets. Segur que tant de criatures com de mobles n'ha vist centenars de dibuixats a la mare. I també ho ha llegit. "Curiosament, quan dibuixo un carrer amb botigues hi poso el nom de Merceria", afegeix la mare, Cristina Losantos.
Dibuixos i humor
Per la seva banda, l'il·lustrador de contes tan coneguts com La capsa dels tresors (Combel) o Tres contes de Sant Jordi (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Sebastià Serra (www.sebastiàserra.com), comenta que les criatures, a l'hora de fixar-se en un dibuix, hi busquen l'anècdota, les petites històries que van per sota de la gran història que s'explica en els contes, com ara un gat que persegueix un ratolí al fons de l'escena. "També penso que els infants accepten millor les històries de ficció explicades amb humor i dibuixos divertits".
El Sebastià és molt meticulós a l'hora d'il·lustrar un conte. El fet d'haver començat en l'ofici fa 15 anys li ha estructurat una manera de treballar. "Primer començo llegint-me el text, i en destaco els elements dibuixables. Després em documento sobre el que he de dibuixar, especialment si la història passa en un lloc o un temps que desconec". Això vol dir que llegirà llibres, mirarà pel·lícules, consultarà webs i anirà a biblioteques.
Un cop fet el procés de documentació, fa el disseny de personatges: "És a dir, els poso cara". Encara hi haurà un pas més, la creació d'un guió tècnic, una maqueta del llibre amb la distribució dels textos i les escenes de manera esquemàtica. "En aquest guió em faig llistes dels elements que apareixen a les escenes". Els dos últims passos finals: "Cibuixo a llapis les escenes definitives. Escanejo els esbossos i els acoloreixo a l'ordinador". Llestos.
El Sebastià acaba d'il·lustrar als Estats Units un conte en vers que es dirà A Pirate's twelwe days of Christmas , que és la segona part d' A pirate's night before Christmas . "Són uns llibres dels quals estic molt satisfet perquè penso que he enriquit, amb les il·lustracions, un text que per ell mateix és excel·lent".
La il·lustradora Anna Llenas (www.annallenas.com), coautora del llibre El sol fa tard (editorial El Cep i la Nansa), assegura que els nens són superllestos a l'hora de captar el que es vol explicar en un dibuix. "Els més petits es fixen en els colors, en les formes més simples". A mesura que creixen, adquireixen paciència a l'hora de contemplar un dibuix i, per això, "els agraden els detalls i les subtileses". A Anna Llenas li interessa transmetre l'essència de les coses, el fons, i, de fet, té clar que "als infants també els apassiona veure el que hi ha darrere de l'aparent senzillesa".
La jove il·lustradora Rebeca Luciani va começar en l'ofici l'any 2000 i ja compta amb èxits com La nube de Martín , La sonrisa de Daniela (editorial Kalandraka) i La princesa malalta , premi Crítica Serra d'Or del 2011 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). La Rebeca té clar que els dibuixos dels contes han d'estar plens de sentiments, imaginació i expressió. "Han de convidar les criatures a submergir-se en un món en què la imaginació no tingui límits", apunta.
Queda clar que en el món dels contes tot és possible. Els llops es disfressen, els conills parlen i els porquets construeixen cases amb més o menys traça. Si la fantasia creada amb les paraules s'acompanya amb una il·lustració que els obre més la imaginació, el llibre és una obra d'art.
