Ecografies. Un abans i un després

En la nostra societat ha canviat el concepte de l’embaràs a partir del moment en què apareixen les ecografies. Marta Bertran, doctora en antropologia i professora del departament de pedagogia sistemàtica i social de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que la tecnificació antropomorfitza el que tens a la panxa: “Abans que existissin les ecografies l’embaràs era diferent, no es podia determinar el sexe, no es parlava del nadó. Al nostre país la religió també contribuïa a aquesta no consideració: el nadó no era pròpiament una persona fins que era batejat. Ara s’ha avançat la construcció de la persona: tan bon punt tens l’evidència de la imatge, li busques un nom, li parles i ets conscient de la seva existència”.

Al llibre La muerte sin llanto: Violencia y vida cotidiana en Brasil (Editorial Ariel, 1997), l’antropòloga nord-americana Nancy Scheper-Hugues etnografia una zona del nord-est del Brasil on les mares creen el vincle d’estimació amb els fills a partir de l’any si els sembla que poden sobreviure. “Fins llavors no se’ls dóna l’estatus de persona, són una mena d’àngels, asexuats i sense nom. Si haguessin mort els haurien enterrat de forma especial, diferent de la resta de nens que ja es consideren persones”, diu Marta Bertran.

Fins a la dècada dels 70 tot el que tenia a veure amb la criança pertanyia a l’univers femení. Però a partir de la democratització tot canvia. Bertran explica: “Els canvis socials que es produeixen als anys 80 -la incorporació progressiva de la dona al món laboral, el canvi de rols que això implica, la reivindicació d’igualtat de drets- van suposar que els homes també s’impliquessin en la criança dels fills. En aquest nou entorn reneixen figures com les doules, que supleixen el suport que les parteres necessiten”.