MARIONA HERRERA I AINA MORATINOS
Logopedes

Disfàgia per paràlisi cerebral

La disfàgia és la sensació de dificultat en la progressió del menjar des de la boca, a través de la faringe i de l’esòfag, fins a l’estómac

La disfàgia és un problema que afecta un alt percentatge de la població al nostre país i és desconeguda per molta gent. Aprofitant que el passat 6 de març es va celebrar el Dia europeu de la logopèdia i que aquest any és dedicat a la disfàgia, hem volgut compartir amb vosaltres l’adaptació de l’article ‘Transtornos de la alimentación y deglución en niños y jóvenes portadores de parálisis cerebral: abordaje multidisiplinario’, del Dr. J.M Bacco, Fanny Araya, Esteban Flores i Natalia Peña, a la Revista Médica Clínica las Condes, que fa referència a aquesta patologia en la comunitat de nins i joves que pateixen paràlisi cerebral.

El terme ‘disfàgia’ prové del grec phagia, que significa menjar o deglutir, i del terme dys, que significa dificultat. Així, es descriu la disfàgia com la sensació de dificultat en la progressió del menjar (bol alimentari) des de la boca, a través de la faringe i de l’esòfag, fins a l’estómac, originada per una alteració en alguna de les quatre etapes del procés de deglució. Es presenta com a conseqüència d’alteracions anatòmiques en les estructures involucrades, o més comunament per afeccions en el sistema nerviós central.

La disfàgia pot afectar també infants i nadons. La dificultat motriu és la problemàtica principal de la paràlisi cerebral, però freqüentment va acompanyada d’altres dificultats, com els trastorns de l’alimentació i la deglució. Una alteració de l’alimentació implica qualsevol dificultat en succionar, mossegar, mastegar, manipular els aliments a la cavitat oral, controlar la saliva i enviar.

COM ES MANIFESTA

Les manifestacions freqüents d’alteració en l’alimentació i la deglució en nins amb paràlisi cerebral són:

  • Rigidesa del cos durant el procés d’alimentació.
  • Rebuig d’alguns aliments sòlids i líquids.
  • Selectivitat amb el menjar, dificultat per al canvi de textures.
  • Necessitat de més temps per menjar (més de 30 minuts).
  • Succió dèbil.
  • Masticació dèbil.
  • Falta de segellat labial.
  • Moviments involuntaris de la mandíbula.
  • Disfunció motora de la llengua.
  • Tos durant o després del procés de deglució.
  • Intents múltiples per enviar el menjar.
  • Retard en el reflex de deglució.
  • Apnees durant les menjades.
  • Pèrdua de líquid per la boca o el nas.
  • Tendència a escopir l’aliment o vòmit: exageració del reflex de nàusea.
  • Canvis de veu mentre menja.
  • Retard en el desenvolupament oromotor.
  • Patologies respiratòries.
  • Pèrdua de pes.

AJUDA PROFESSIONAL

Quan es detecten dificultats en l’alimentació i la deglució dels nins amb paràlisi cerebral s’ha de realitzar una valoració exhaustiva i una posterior intervenció, que comporta la participació de diferents professionals, com ara el metge otorinolaringòleg, infermer, pediatre, radiòleg, metge especialista en l’aparell digestiu, neonatòleg, psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional i logopeda, entre d’altres.

L’avaluació inclou una història clínica i una anamnesi, en què es recullen totes les dades personals de l’infant juntament amb aquelles dades de la seva història vital i mèdica que resulten importants, i també es realitza un examen físic en què es valoren les funcions de l’alimentació i la deglució.

NIVELLS DE DISFÀGIA

Quan parlam de disfàgia ens referim als següents nivells:

Deglució normal: masticació i deglució segures i eficaces amb aliments de totes les consistències.

Lleu: masticació i deglució eficients amb la majoria dels aliments. Ocasionalment pot presentar-se alguna dificultat.

Moderada: deglució acceptable amb dieta blana, però hi pot haver dificultats en líquids i sòlids.

Moderada-greu: ingesta oral no exitosa.

Greu: la nutrició del pacient s’ha de realitzar per mètodes alternatius, ja que no pot ingerir aliment per la boca.

Així, després de realitzar la valoració i determinar el tipus de trastorn de l’alimentació i la deglució, es preparen els objectius de treball. S’han de tenir en compte tres grans aspectes:

Millorar la qualitat de vida del pacient (que cobreixi les necessitats nutricionals i d’hidratació).

Facilitar la seqüència sensoriomotora del desenvolupament de l’alimentació.

Consensuar tècniques en el maneig de l’alimentació amb l’entorn (treball amb la família, habilitar rutines d’alimentació, etc.).

També cal tenir en compte altres aspectes que complementen la intervenció terapèutica, com per exemple les tècniques de posicionament i el mobiliari adaptat, tècniques d’alimentació, l’adaptació de les consistències, utensilis adaptats, el tractament de la integració sensorial, la intervenció del reflux gastroesofàgic, aspectes educatius per al cuidador i la família, la coordinació amb les xarxes de suport i participació social com l’escola, etc.

Queda clar, per tant, que la disfàgia és un trastorn que requereix un diagnòstic exhaustiu i el treball coordinat de molts professionals per tal de poder dur a terme el millor tractament per als nins que pateixen paràlisi cerebral i altres afeccions neurològiques.