Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Créixer sense competitivitat

Per què sembla que no podem motivar la canalla o potser ni a nosaltres mateixos amb el que fem i el que ens proposem si no ho fem en comparació amb altres persones? Fer una cursa a l’escola, fer un dibuix, anar d’excursió, jugar una partida de qualsevol joc o esport ens posa, sempre, en relació amb altres persones que, de ben segur, tenen diferents habilitats, facilitats o dificultats.

Què hi pesa més? ¿Guanyar el partit o jugar encara que no es pugui ser l’estrella? Fer el millor dibuix? ¿Poder arribar abans que els altres o caminar tranquil·lament mentre anem xerrant? ¿No és més agradable poder mirar les flors del camí plegats o, fins i tot, compartir el pes de les bosses si algú té dificultats? Definitivament no és bo esperar al final de l’activitat per trobar la millor ocasió, el moment de glòria, per comparar-se i mostrar qui som. Aquesta comparació massa general és poc sana quan és el que ens mou a l’hora de fer activitats, ja que es perd la mirada entre allò que sabia fer i allò que he après, entre jugar, compartir i divertir-nos o focalitzar-ho tot únicament en la satisfacció de guanyar.

Tenir noves experiències o preguntar als altres com s’ho fan per descobrir coses noves pot ser un bon exemple si el que busquem és fer les coses d’una altra manera i deixar de potenciar la idea de “A veure com ens espavilem que si aquest ho fa tu pots fer-ho encara millor”, un pensament massa integrat en les notes escolars i en les activitats infantils. Si no es valora més el creixement personal s’entra en aquesta espiral de competitivitat ferotge que, malgrat ser tan freqüent, no és una manera sana de relacionar-se i sovint genera més insatisfacció que il·lusions i tranquil·litat. Està clar que això passa a tots els camps i la paraula més està sempre molt present: he crescut més, tinc la bici més xula, he sigut més ràpid... Frases com aquestes, però, ens permeten constatar que en aquesta cursa hi perd tothom, no només perquè s’exigeix que tothom sigui el millor sinó perquè es posa en evidència la pèrdua de seguretat i la poca satisfacció personal.

És important no forçar i mirar de sentir satisfacció pel que s’ha fet, perquè, sigui com sigui cada persona, tothom pot estimular la pròpia satisfacció i evitar la solitud i la por de perdre el lloc que tothom vol ocupar.