Thelma i Louise eren dues senyores que, fartes de tot i de tothom, van emprendre un viatge iniciàtic en cotxe per viure aventures que, llàstima, van acabar amb un salt mortal. Thelma i Louise no duien nens al cotxe. Si els haguessin dut el salt mortal l'haurien fet al primer terç de la pel·lícula, més concretament, deu minuts després d'emprendre el viatge quan, fartes de sentir "Quant falta? Quan arribarem? Però quant falta?", s'haurien adonat que un viatge iniciàtic amb menors d'edat a càrrec no té punyetera gràcia.

Desplaçaments llargs i curts

És estiu, el paradís dels desplaçaments en cotxe de tota mena. Tots contenen dures proves per a la paciència d'un esperit zen. Els curts, per traïdors, perquè tinc el perill de pensar que en poca estona no hi ha prou temps per a les catàstrofes. N'hi ha. Les garrotades fraternals, les sabates que desapareixen volant per la finestra, el naturisme sobtat i altres situacions per l'estil es produeixen en qualsevol lloc a pocs quilòmetres del pàrquing.

Els desplaçaments llargs com a mínim els trobo honestos. Sé que poden arribar a ser esgotadors i ho són. Aclarim-nos. Un desplaçament llarg és tot aquell que supera els 30 minuts de viatge. El més llarg que hem fet mai és d'unes vuit hores. Vam sortir d'hora a l'estil Guardiola. Tant d'hora perquè els nens no s'adonessin que eren traslladats del llit al seient del cotxe. Hores després es van despertar i els vam mentir sense pietat. Els vam dir que havíem sortit feia cinc minuts perquè, oh sorpresa!, havíem trobat un camí que ens estalviava mig dia de viatge. Aquell viatge havia anat de meravella i ens vam confiar. A la tornada vam sortir massa tard. Resultat: vam haver d'aturar-nos tantes vegades per pasturar les cabres que en lloc d'arribar a casa vaig pensar que havia arribat a la fi del món.

Surgències i baralles

Un premi gros a la situació indesitjable se l'enduen els mareigs amb perill de surgències. Com aquell dia que després de rentar el cotxe amb rigor i eficàcia dos dels tres passatgers menors d'edat van emular els guèisers islandesos en mode vòmit al cotxe... sense cap bossa de plàstic a l'abast. El tercer passatger, situat entre tots dos marejats, va optar per agafar l'armilla reflectora que hi ha desada en una butxaca i cobrir-se sencer per evitar les esquitxades. El desastre va ser tan absolut que vam veure'ns obligats a aturar-nos en un polígon industrial per netejar allò i al pare de les criatures i a mi ens va agafar un atac de riure que encara ofèn i indigna els afectats.

Però el pitjor que pot passar és una batalla campal al seient del darrere. L'espurna, el tret disparat a Sarajevo que encén una guerra mundial, pot ser el refotut joc del cotxe groc, algú que canta i un altre que no vol que ningú canti o un interfecte que decideix treure's les sabates i emetre un núvol tòxic. A casa hi tinc unes flors seques, precioses i bucòliques. Les vaig collir una tarda que el pare de les criatures va aturar el cotxe en un marge d'una petita carretera menorquina, empipat com una mona pel nivell de tànatos que circulava pel cotxe. En un atac d'estoïcisme vaig decidir baixar del cotxe. Mentre collia les flors amb la mirada clavada a terra agusava l'oïda. Quan vaig deixar de sentir renecs, crits i plorades vaig tornar a pujar-hi, sentint-me rarament intel·ligent. I ara, quan les miro, em recordo que de tant en tant, molt de tant en tant, l'encerto.