La pitjor mare del món

Conflictes

Conflictes / GETTY Zoom

Fa vint-i-cinc anys no tenia Menors d’Edat a Càrrec (MEC) i formava part d’una associació pacifista en defensa del dret a l’objecció de consciència (AOC-Moviment per la Pau). Allà, envoltada de ments preclares que ara participen de la vida política i social del país, vaig aprendre que sense el conflicte no hi ha capacitat de canvi i que entomar el conflicte és el primer pas per arribar a solucions pacífiques. Les paraules ara em sonen a predicció de Nostradamus perquè, tot i que llavors jo encara no ho sabia, estaven detallant la meva futura vida quotidiana de progenitora imperfecta.

Dissensions 2.0

Els conflictes, a casa, no acostumen a ser greus, però sí molt torracollònics. Una piloteta de ping-pong feta sonar vint minuts seguits per fastiguejar el germà que estudia (i que abans ha fastiguejat amb el que fos). Una lluita intestina per arribar abans al darrer iogurt de la nevera. Algú que no fa les feines que li pertoquen, que ha de carregar algú altre. La invasió d’una habitació aliena. El joc de trons pel poder del comandament a distància de la tele o per l’ús d’un ordinador. Encendre els llums de l’habitació o del passadís quan els altres dormen i a algú li toca llevar-se una mica més d’hora. L’acusació permanent d’afavorir un germà respecte de l’altre, de fer-ne treballar més un que els altres, del que sigui (en negatiu) més que els altres...

Però l’altre dia, a la perruqueria, vaig experimentar una nova modalitat de conflicte familiar: la versió digital 2.0. Allà, amb el cap sucat de tint i amb aquell aspecte tan poc digne que es té minuts abans d’anorrear els cabells blancs, vaig sentir sonar massa avisos de WhatsApp. Eren del grup familiar que hem batejat amb el poc original nom de Casa.

WhatsApp familiar

Un dels adolescentis comunis havia demanat a l’altre adolescentis comunis que li portés a l’institut uns pantalons de gimnàstica que s’havia deixat. I resulta que allò no havia passat. Un oblit, segons l’acusat. Una deixadesa vital insuportable, segons la denunciant. Sense poder fer-hi res, anava llegint una escalada verbal que semblava que ens portés a un escenari de botó vermell i guerra nuclear a la vista. No sabia què fer. ¿Hi intervenia escrivint alguna cosa? I què calia escriure? Què aturaria aquell festival d’hormones disparades? No sé si el tint tenia efectes secundaris paralitzants, però el cas és que no vaig intervenir-hi. Fins que, en ple dubte sobre si ho havia de fer o no, de sobte vaig llegir el missatge: “X ha deixat el grup”. Bé, ja només calia que em concentrés en el meu glamur... i a rumiar què diria quan tornés a casa. Vaig optar per comunicar-los que aparcaríem el tema dos dies fins que es calmessin els ànims. I al cap de quaranta-vuit hores vaig tornar a incloure X al grup i els vaig recordar que els mòbils eren eines subministrades pels progenitors i que si no servien més que per emprenyar-se i no eren útils per qüestions logístiques s’haurien de retirar.

L’advertiment va funcionar: X ha seguit al grup Casa i no ha tornat a esclatar cap conflicte escrit digital, cosa que no significa que els conflictes hagin desaparegut. Per sort em queda el record d’aquells anys de militància pacifista i el consol de les seves paraules: sense conflicte no hi ha pau, entenent que pau també deu ser sinònim de “quan es facin grans i toquin el dos”. Tot i que sospito que llavors pau també significarà enyorar-los a ells i fins i tot els seus conflictes.